La consciència és personal, però sembla (és) que als estats els molesten els individus que tenen consciència pròpia (o en tot cas diferent a la del règim).
A això li sumem que molts estats (entre ells el regne que ens acull-xafa) consideren que poden disposar de les persones amb absoluta llibertat.
Aleshores ens trobem amb casos com el d’en Marc Belzunces.
Des d’aquí el meu suport.
2 comentaris:
Esparver,
M'he assabentat una mica tard el cas d'en Marc. M'ha fet rumiar. L'estat ha admès abans l'objecció de consciència al servei militar que al servei electoral. És suggerent que totes dues estiguin dins del mateix article de la constitució espanyola, el 29. Abans ens passaven per les armes, ara per les urnes. Tanmateix en alguna cosa s'ha avançat!
Però també indica la por que tenen els polítics, la distància entre aquests i la resta de la població.
Definitivament, en Marc és molt, molt valent!
Cert, és valent i coherent. a mi de tota manera el que més m'atabala de tot plegat és aquesta supeditació a l'estat que acceptem tan alegrement.
Publica un comentari a l'entrada