Memorial democràtic

El nom en si mateix és un eslògan publicitari. Ho sé, remenar-ho cou i irrita, però no se'n pot dir d'altra manera.

M'he estalviat de parlar de Gaza perquè estava enfeinat en altres coses, però encara em ressona a l'orella les declaracions d'algú que parlava d'un suposat geno-xollo que donava carta blanca a Israel per fer el que vol. No vaig sentir cap crítica a aquest menyspreu a l'holocaust per boca de la mateixa locutora que dies després criticava que se li retirés la excomunió a un bisbe. La criticava perquè resulta que aquest senyor, sens dubte tant mal informat com el palestí del geno-xollo, havia dit que no n'hi havia per tant del genocidi jueu.
Ho deixo per un altre dia, només era una nota per veure per quin jardí ens arrosseguem.

Això del memorial democràtic sembla que té la mateixa projecció de garantia democràtica que tenia la traspassada república democràtica alemanya.
Abans que comenceu a acusar-me de feixista, ni la FAI ni el PC ni el PSOE de 1936 defensaven la república.
En aquella època la república a l'estat només la defensava l'Azaña (que la volia centralista), bona part d'ERC (no tothom, penseu que en un país normal els germans Badia haguessin estat feixistes) i algun despistat més. Ara els comunistes presumeixen de republicans. Visca la desmemòria.

Una de les grans idees del memorial democràtic ha estat treure els recordatoris dels executats pels comitès. Suposo que un dia d'aquests demanaran un carrer a Barcelona dedicat a en Durruti o, pitjor, a el Garcia Oliver. Però parlar de les restes que hi ha escampades als volts de l'Ebre i que poden quedar destruïdes per molins de vent sembla ser que no està dintre de les seves prioritats.

Aquest memorial democràtic feia una cosa bona, recordar els camps de concentració. Però resulta que com que Israel ha atacat Gaza (la història completa pels del memorial no és important, pertanyen al ministeri de la veritat) van decidir que fer una commemoració solemne pública era massa agosarat.
La comunitat jueva de Barcelona s'ha emprenyat. Sincerament, penso que amb raó.

Que fàcils que són les veritats absolutes sempre que no intentem rascar més enllà del que diu el ministeri de la veritat.