No vull espatllar-ho amb una fotografia.
Trescant, al capvespre, per les parets de Tavertet he pogut recordar que el verd són molts colors. He pogut gaudir-ho acompanyat per la M. i això és notícia. L'amor a la muntanya és pot explicar, però s'ha de viure... Encara que només sigui, com diu ella, per fer-me feliç.
Una escapada entre setmana pels racons més transitats del Collsacabra sense trobar-hi ningú, abans que les vacances de l'escola converteixin aquells verals en un pati sorollós i, a vegades, tendre, és un plaer difícilment explicable.
Al capvespre silenci. I penseu que silenci és un estat d'esperit i de ment que no podem transmetre en un audiovisual. Si més no encara no n'he vist cap que ho endevini.
Però aquest cop els colors han estat més intensos que el silenci, perquè amb un únic nom podíem dir una vintena de colors diferents... més intensos o més morts, més nets o més ambigus. Però vius o morts radiaven pau i rauxa.
Radiaven, sobretot, esperança i somriure.
2 comentaris:
Un dia feliç, doncs.
Que t'en vinguin molts més.
Sí, feliç i esperançat.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada