Els millors estius de la meva vida fins ara, si més no els estius que en tinc un record més viu i feliç, van ser els tres estius que vam dedicar a fer el tram català de la GR-11, la transpirenaica del sud dels Pirineus... després van començar els fills, les parelles i aquestes coses que priven de desaparèixer deu dies sense que gairebé ningú tingui noticies teves.
Ja fa uns quants anys d'això... Estava ordenant llibretes i m'he trobat la llibreta del segon any, segurament el menys reeixit, i he recordat la candidesa i la inconsciència amb la que vam plantejar l'aventura. Perquè va ser una gran aventura, molt més enllà de l'esport: si un dia estàvem cansats i hi havia una fonda allà ens quedàvem, l'objectiu no era arribar aquí o allà, l'objectiu era viure... I si una nit calia dormir en un corral, a un corral vam dormir.
Tinc ganes de tornar-hi, de tornar a fer pelegrinatges d'aquest abast: per misticisme i per durada. Amb la durada hauré de transigir mentre el nano sigui petit, però encara queden uns quants objectius amb sentit transcendent nous i per repetir, i alguns són simples matinals.
Dic simples pensant en els ximples que només viuen de la dimensió esportiva moderna de les coses... Tan de bo tornéssim al sentit de l'esport dels inventors de l'esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada