Tambors de guerra

No puc fer-ne una anàlisi pacifista, el Sant Pare m'ho haurà de perdonar però he sortit bastant relativista.

Sonen tambors de guerra a les ribes del nostre mar, i espereu el dia que mori el rei d'Aràbia que les coses encara seran millors. Ara una bona part de les veus que cridaven No a la Guerra metre aplaudien els míssils de Hammàs fa uns anys aplaudeixen que els occidentals ens impliquem en la guerra civil a Líbia. Els altres no tenen solució: si hi participa estats units allò és una agressió imperialista.

Però... Més enllà de les qüestions ideològiques (o econòmiques) que justifiquin o no implicar-se en una guerra el que no entendré mai és que es faci a mitges. Durant els anys que porto jugant a guerres a hores mortes, des de escacs a FoW, passant per una llista llarga de jocs variats he arribat a una conclusió: si ataques fes-ho així que puguis però sabent com en sortiràs.

Ja Sun Tzu (Sunzi) a l'Art de la guerra, uns quants segles abans de la nostra era, va deixar escrit que una guerra ha de ser curta si volem guanyar-la. I això de Líbia, si volem mirar-nos-ho des de l'aire, com sembla que curta no serà, sobretot si embarguem armes als dos bàndols (això de la raó quan hi ha dogmes no acaba de funcionar).