Dimecres de cendra. Comença la quaresma, que aquest any a casa ho serà de debò i per obligació.
Hi ha dies que s'agrairia tenir el Crist de Don Camillo o l'escolanet de Mossèn Tronxo per poder rondinar amb l'elegància que mereix la circumstància.
El pla quaresmal, a 110 per hora naturalment, és ric i alegre.
La gran virtut no gastronòmica que té la quaresma és que podem aturar-nos: Algú haurà d'inventar una quaresma civil per tal de fer virtut del desgavell.
La virtut gastronòmica és evident: el peix m'encanta. Sobretot les receptes que només fem aquests dies (no hi ha carxofes tot l'any).
La quaresma tardana fa llum de les ombres del final d'hivern. I m'agrada... Igual que m'agrada la tardor.
Un cop passi aquesta quaresma, que serà més llarga que la litúrgica, em fumaré un puro al castell de Montjuïc. A l'alba, veient com surt el sol mar enllà.
2 comentaris:
Esparver, a l'alba, a Montjuïc, no hi vagis sol, creu-me, que t'arrisques a engruixir les estadístiques.
Qui diu Montjuïc diu un altre racó similar, pensava que a l'alba ja havien desfilat els de l'hampa.
Publica un comentari a l'entrada