Avui és dia gran. La festa és el símbol i no hi ha que faci més festa que el futbol (oi, gent?).
Els dies comencen al capvespre i ho farem lloant una batalla incruenta en una justa de valors moderns. Després, al matí, alguns prendrem palmes i branques d'olivera disposats a celebrar no sabem gaire què, fum de reis a l'ombra.
De tota la mitologia cristiana l'entrada a Jerusalem sempre és el que m'ha costat més de pair, molt més que la creu. Sóc així de raro, que voleu fer-hi.
I d'avui en vuit Sant Jordi. No sé a on el viuré gràcies a la superposició de calendaris que permet trencar una mica la rutina. Mort al calendari de la revolució, mort a la deessa raó.
I no, no sabem fer poesia a cop de teler, deixem que la melodia brolli poc a poc. I ballem com David.
2 comentaris:
Abans el dissabte era Dissabte de Glòria. Que hagués coincidit amb Sant Jordi.
Calendaris.
A vegades intentar fer les coses bé serveix per carregar-nos tradicions més importants.
Publica un comentari a l'entrada