Petites reflexions de pare

N'hi va haver un que va tenir l'ocurrència de dir allò de caminante no hay camino, se hace camina al andar. I què més!
És clar que fem camí quan caminem, però de camí n'hi ha. A vegades un corriol embardissat, a vegades un camí ral ben cuidat i ample. Però de camí n'hi ha, fem o no fem camí nosaltres.  

De cop i volta estem en un meravellós cul de sac pensant que ens enfilem en unes gorges que condueixen al paradís, però renoi, hi ha més males herbes que camí.

Sí. Parlo en plural. Ja sé que per alguns això és pecat, deleixen per unicorns bivalves mentre ens adoctrinen en la llibertat absoluta defensant que no existeixen els camins.

Però també parlo en singular. No vull un rosegador d'aquells que es tiren per l'espadat seguint el grup. Per evitar-ho cal badar. Cal saber badar i d'això no n'aprenem. Volem córrer. Volem que els nostres fills corrin, volem que creixin sense fer-se un treu al genoll. Ningú hauria de poder considerar-se adult si no s'ha fet un trau. 

Ho diré de passada, fluixet perquè encara no goso: Els que defensen la feminització de la societat sembla que ens vulguin a tots menors d'edat.