De tant en tant, com aquell riu andalús, sorgeix un debat recursiu
(i recurrent) sobre l’oficialitat del castellà en l’hipotètic estat català
independent. Naturalment, d’aquella manera mesella, com solem fer els debats a
aquest país: Sense pensar en objectius
ni en realitats ni, òbviament, en possibilitats.
Aquest debat el va
encetar pèl gran públic ERC quan va fer la aposta estratègica de substituir al
PSC al Baix Llobregat. Naturalment, sense haver entès cap enquesta ni haver fet
cap estudi seriós de mercat: pensant només en tòpic i amb bastant biaix
cognitiu. Però el primer cop que en vaig sentit parlar va ser en el món de l’esquerra
independentista, actualment proper a les CUP.
El catalanisme clàssic reacciona de manera virulenta a aquesta
aposta, perquè el catalanisme ha estat sempre fonamentalment lingüístic i perquè,
legítimament, pensa que apostar per la cooficialitat és condemnar el català a
la desaparició. (Per altra banda algú m’haurà d’explicar algun dia que vol dir
cooficialitat, però això és un altre article).
I el problema, en el fons sempre és el mateix: No sabem jugar
a escacs ni a la botifarra. No cal ser gaire espavilat per pensar que si mai
són independents haurem de protegir d’una manera o altra la població
castellanoparlant, per tant fora intel·ligent guardar aquesta carta per quan
negociem amb Espanya, no usar-la per fer la majoria.
3 comentaris:
Em sembla Esparver, que quan s'hagi de negociar amb Espanya, si arriba el moment, s'ha de negociar els aspectes econòmics i el procés de transició d'aquests.
De com organitzem la nostra convivència a la constitució catalana no s'ha de negociar res. Si és que entenc bé el concepte d'independència.
Potser és que no sé jugar a la botifarra i en escacs soc bastant dolentot.
Salutacions.
Les darreres independències sempre s'han fet negociant la protecció a les "minories" i nosaltres anem pèl camí de fer com Irlanda, i ja sabem com està el Gaèlic.
Aire! (busqueu un traductor gaèlic)
Publica un comentari a l'entrada