Quan vaig tornar a viure a Barcelona (al pis de l’àvia
acabat de reformar i ple de les meves endergues) passava per sota casa sovint un
grup amb un altaveu sobre carretó i una trompeta. Un grup d’aquells que en
altre temps haguessin fet ballar una cabra.
Els temps canvien i van desaparèixer sent substituïts per
grups de noies de nord enllà vestides de festa grotesca celebrant de manera
xarona que una d’elles es casaria en breu enganxades a un ritual que sempre he
trobat absurd fins i tot quan hi he participat. (Les meves endergues seguien allà,
més apilades perquè havia fet lloc per la T.).
Aquell febrer va nevar arran de mar i el nostre interior d’illa
va quedar blanc igual que estàvem nosaltres amb les novetats de casa. Blancs i il·lusionats.
(Les meves endergues estaven més apilades però no estàvem anxovats).
Després van venir les malalties, les lleis de vida i triar
endergues per fer, ara sí, espai.
Ara enyoro la trompeta (sí, faig punts per ser pregoner) però
no renunciaré al que he viscut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada