Destret

Ara que si fem cas de les notícies Barcelona torna a cremar és un bon moment per mirar-nos-ho amb un punt d'ironia des de lluny. 

Si no seguís les notícies ni me n'hagués assabentat. Per això hi ha qui es pot permetre dir que Barcelona ara és un desastre per culpa dels disturbis. Dels dels anys 80 no se'n van assabentar ni per la premsa i així anem fent.

Barcelona (i Catalunya darrere) va fer la revolució industrial amb una guerra civil gens soterrada i amb bullangues de veritat als carrers de la ciutat. I va reeixir. Fonamentalment perquè som una ciutat (i un país) disfuncional que no viu de la burocràcia. El poder queda lluny i fer carrera a l'statu quo requereix sacrificar massa coses: ho van intentar Prim, Figueras i Pi i Margall amb resultats perfectament contrastables.

Aquesta mena de por estranya de nens malcriats de primer món que ens crea contradiccions flagrants com la de idealitzar la rosa de foc i plorar per uns disturbis que, per ara, no han arribat ni a la intensitat dels antibolonya se'm fa estrany: els prescriptors morals han envellit molt malament. 

I no, no compro que si és desesperació o que les protestes siguin un model de virtut: fa massa temps que em vaig fartar de la política moralista. Segurament no està passant res que vagi gaire més enllà d'obrir la vàlvula d'una caldera un pèl massa reescalfada per un seguit de situacions incòmodes (pandèmia, un procés polític que ha quedat a mitges, unes eleccions que no han sortit com era còmode per ningú...). 

Aneu amb compte perquè no dic, de fet no ho penso, que la vàlvula l'hagi obert ningú expressament. Simplement tothom ho ha deixat passar perquè la vida també és això.    

Ara veurem on surt una revolta murciana. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ressaca

Treure's la màscara

El drama del PRI català