Londres en flames.
Ahir metàfora de la moderenitat, de l'esport i l'ordre. Avui metàfora postmoderna de la mort.
Els temps canvien, però anem cap el groc de la por i no cap al verd de l'esperança.
Un es queda enganxat a la ràdio, la feina no flueix i res és urgent. Però el temps passa a poc a poc. Massa a poc a poc.
És curiós. Nova York semblava una película irreal. Madrid va ser el cop per veure la realitat. Londres ha estat el cop definitiu a la consciencia.
Hem alimentat el monstre i el monstre vol sang.
Hem jugat a bons i dolents, i ara veiem que res és com dèiem. O potser ens seguim tapant els ulls.
Prego per les víctimes. I pels assassins, segurament aquests ho necessiten més.
07 de juliol 2005
06 de juliol 2005
Londres
Ja em perdonareu, però el dia de la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona vaig fugir a Dinamarca.
És un espectacle que no m'agrada. Per moltes raons.
Ara ens estalviarem set anys d'esmorzar, dinar i sopar las mejores olimpiadas de la historia. Segurament ells van muntar la expo i la capitalidad cultural per no haver-nos de sentir a nosaltres fent el mateix aleshores.
Una assemblea formada per rendistes del esport ha decidit que l'escenificació lúdica de la força dels estats l'any 2012 es faci a Londres.
Ha estat A Tale of Two Cities amb un outsider que no ha estat més que Reus.
Londres com a camp de batalla, lúdic, això sí. Només l'humor britànic, el dels senyors -el poble no va a Derbi-, podia fer la guerra com qui juga a polo. Ara juguen a futbol com que fa la guerra, és el problema de que el poble entri a les coses dels senyors.
Brindarem amb cava les victòries i les derrotes, que diuen que no va amb nosaltres. O potser hi va massa.
És un espectacle que no m'agrada. Per moltes raons.
Ara ens estalviarem set anys d'esmorzar, dinar i sopar las mejores olimpiadas de la historia. Segurament ells van muntar la expo i la capitalidad cultural per no haver-nos de sentir a nosaltres fent el mateix aleshores.
Una assemblea formada per rendistes del esport ha decidit que l'escenificació lúdica de la força dels estats l'any 2012 es faci a Londres.
Ha estat A Tale of Two Cities amb un outsider que no ha estat més que Reus.
Londres com a camp de batalla, lúdic, això sí. Només l'humor britànic, el dels senyors -el poble no va a Derbi-, podia fer la guerra com qui juga a polo. Ara juguen a futbol com que fa la guerra, és el problema de que el poble entri a les coses dels senyors.
Brindarem amb cava les victòries i les derrotes, que diuen que no va amb nosaltres. O potser hi va massa.
05 de juliol 2005
Ella
No l'espero.
Em té. No m'agafa, m'acompanya.
Si no hi és, és un buit. Però hi és, fins i tot quan no hi és m'acompanya.
Pau i guerra, tot té el seu moment.
Petó i contemplació.
Però sóc lliure si hi és. Si no hi és no ho sóc tant. La busco. No l'espero.
La seva mà m'acompanya. Malgrat els problemes.
Diu que sóc el fort. No és cert.
Estimar és això.
I molt més.
Només vull acompanyar-la.
Tan de bo ho sàpiga fer.
Em té. No m'agafa, m'acompanya.
Si no hi és, és un buit. Però hi és, fins i tot quan no hi és m'acompanya.
Pau i guerra, tot té el seu moment.
Petó i contemplació.
Però sóc lliure si hi és. Si no hi és no ho sóc tant. La busco. No l'espero.
La seva mà m'acompanya. Malgrat els problemes.
Diu que sóc el fort. No és cert.
Estimar és això.
I molt més.
Només vull acompanyar-la.
Tan de bo ho sàpiga fer.
01 de juliol 2005
Prosa
El verb i la sintaxi.
Paraules encadenades, sense més randes, sense estructura.
El ritme es l'essència del vers, però la prosa sense ritme no es res. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
El que encara no se que és, és la poesia. La poesia no és vers ni tant sols és cançó, però si no ho pot ser no funciona, ni s'aguanta.
El vers va acabar picant, com els telers, marcant un ritme insofrible. El ritme requereix de dolçor... i d'encant elegant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
Jo no en se, no n'he sabut mai. El vers ajuda a seguir el ritme, però la poesia no és això, igual que ballar no és fer passos. Però els passos, la sintaxi, són el suport per anar tirant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
Paraules encadenades, sense més randes, sense estructura.
El ritme es l'essència del vers, però la prosa sense ritme no es res. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
El que encara no se que és, és la poesia. La poesia no és vers ni tant sols és cançó, però si no ho pot ser no funciona, ni s'aguanta.
El vers va acabar picant, com els telers, marcant un ritme insofrible. El ritme requereix de dolçor... i d'encant elegant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
Jo no en se, no n'he sabut mai. El vers ajuda a seguir el ritme, però la poesia no és això, igual que ballar no és fer passos. Però els passos, la sintaxi, són el suport per anar tirant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)