Espais

Hi ha, encara que sembli que no, edificis industrials a Barcelona amb aquelles escales d'emergència exterior que sembla que surtin d'una pel·lícula americana ambientada a Nova York.

El que hi ha dintre també sembla tret d'una pel·lícula de gàngsters: petits tallers, impremtes, magatzems de poc gènero, alguna oficina tronada, locals d'assaig i algun habitatge clandestí.Economia blanca i negra, fora de les urpes i els mantells de les organitzacions regulars. Malgrat tot el nostre país ha viscut gràcies a això. Sempre hem estat un país de pirates, miquelets i supervivents.

Per això el noucentisme és insofrible: pretén que un país de pirates sigui un vals Vienès i nosaltres som un prototipus fallit del Rule Birtania: Una metròpoli de pirates però sense ser una illa.

M'agraden aquests edificis i el seu interior, molts cops una mica sòrdid, llunyà a la Barcelona de disseny que en vam voler fer marca. Paradoxalment molt del disseny que es fa a Barcelona es fa des de aquests edificis gens glamurosos i no tant a les seus modernetes de vidre properes en l'espai però llunyanes en el nervi vital de la ciutat.

No en faig un elogi. Simplement en faig un apunt al natural.

El fred d'abril

Hi ha un període del curs una mica estrany: el trimestre (per dir-ho d'alguna manera) que va de la Setmana Santa a l'inici de les vacances d'estiu.

Un cop acabada la meva etapa lectiva vaig perdre'n la consciència, però amb nens corrent per casa tornes a adonar-te que entre els encostipats*, deguts als canvis de temperatura, la pluja insospitada i la pol·linització, les festes familiars, els clients que se'ls acaba el món al juliol, la declaració de renda i la tensió de l'espera de saber quina escola ens tocarà porto una setmana completament destemplat i sense perspectives de millora.

Malgrat tot és el segon període que més m'agrada de l'any, jo sóc home de tardor però els dies llargs quan encara no fa calor són una gran cosa. Per això ahir vam començar amb una bona càrrega de benzina un cop païdes les mones: Els nens amb la cunyada i la M. i jo a dinar sols  fora, sense res més a fer per primer cop en tres anys llargs.

I ara a pencar de valent.


* Ja em perdonaran els senyors de l'IEC, però em nego a dir-ne constipats

De faldilles, bótox i microfons

A un servidor sempre li han agradat les les novel·les de lladres i serenos. Però necessiten d'un mínim de dignitat, per pulp que siguin  han d'estar ben escrites.

Aquí les estan publicant, basades en fets reals, un diari (molt espanyol) que va de seriós i el diari pulp per excel·lència publicat a Barcelona. El demés i van al darrere, però no tothom a volgut pagar pels dossiers. O potser algú ha comprat els que els comprometien i  ja no els quedaven diners per comprar els que comprometien als altres.

Ben mirat fer plorar filles de senadors, com feia en Ned Beaumont, no és gaire diferent a fer plorar fills de (ex)presidents de la Generalitat.

Però "la clau de vidre" és una bona novel·la, això de la Camarga, el bótox de les dues dames, els agents del CNI i l'agència-tapadora no té gràcia, té mal ritme i, a més a més, no té dignitat.

Més enllà del mal gust per les dones que demostren alguns, més enllà del camp de lliris mesell que creix com la mala herba per aquest país nostre, més enllà d'aquesta confusió de realisme màgic que patim tots plegats... Més enllà de tot això: No ens podem permetre que una diputada plegui dos mesos després de ser escollida (Manolete, manolete, si no sabes torea pa que te mete), ni tenir un portaveu del govern amb menys cintura que un jugador del futbolín, ni seguir fent esforços per fer el ridícul.

Les coses només es resolen pencant i amb una moralitat calvinista: si t'has de saltar les normes ho has de poder fer sense dubtes morals. I la moral és individual, no és el dictat d'un patriarca o del de la PAH. Qui ho pugui entendre que ho entengui. 

Un llarg silenci

He estat molts dies sense escriure i pràcticament sense llegir.
No he vist noticies ni he llegit diaris. Ni electrònics ni de paper.
No he vist amics ni he participat del fotimer de merders en els que estic tangencialment ficat.

La meva vida, des de l'endemà de reis fins avui, ha estat: feina, nens, maldecaps econòmics, feines de la llar i merders familiars.
No necessàriament per aquest ordre.
Un cafè escadusser amb un company que està bastant més fotut que jo, passejades curtes per Collserola diumenge al matí i poca cosa més.

Miro la taula i ... fa por. Malgrat tot, ha estat una arrencada d'any meravellosa... Però, si algun dia hem de votar alguna cosa ja m'avisaran. Si cal reivindicar alguna cosa, ja m'avisaran.
Tot plegat ha passat a ser molt terciari.

Espero poder anar escrivint alguna cosa de tant en tant, però no espereu que parli d'actualitat, penso que durant una temporada només parlarem de l'arrós dels diumenges.