No sabem jugar a escacs ni a la botifarra

De tant en tant, com aquell riu andalús, sorgeix un debat recursiu (i recurrent) sobre l’oficialitat del castellà en l’hipotètic estat català independent. Naturalment, d’aquella manera mesella, com solem fer els debats a aquest país: Sense pensar  en objectius ni en realitats ni, òbviament, en possibilitats.

Aquest debat el  va encetar pèl gran públic ERC quan va fer la aposta estratègica de substituir al PSC al Baix Llobregat. Naturalment, sense haver entès cap enquesta ni haver fet cap estudi seriós de mercat: pensant només en tòpic i amb bastant biaix cognitiu. Però el primer cop que en vaig sentit parlar va ser en el món de l’esquerra independentista, actualment proper a les CUP.

El catalanisme clàssic reacciona de manera virulenta a aquesta aposta, perquè el catalanisme ha estat sempre fonamentalment lingüístic i perquè, legítimament, pensa que apostar per la cooficialitat és condemnar el català a la desaparició. (Per altra banda algú m’haurà d’explicar algun dia que vol dir cooficialitat, però això és un altre article).

I el problema, en el fons sempre és el mateix: No sabem jugar a escacs ni a la botifarra. No cal ser gaire espavilat per pensar que si mai són independents haurem de protegir d’una manera o altra la població castellanoparlant, per tant fora intel·ligent guardar aquesta carta per quan negociem amb Espanya, no usar-la per fer la majoria.

Una constitució de menors d'edat

Estic sorprès d'aquesta cosa que ha perpetrat el jutge Vidal com a esborrany de constitució catalana: no hi ha per on agafar-la. Si les seves sentències tenen el rigor i la neutralitat ideològica d'aquest pamflet l'han d'expulsar de la carrera judicial, no per fer la constitució catalana si no per parcial i incoherent (em temo que el mal és general a la judicatura espanyola però).

Vaig tenir un molt bon professor de filosofia, que ara fa ponències a congressos organitzats per Somatemps, que un dia ens va defensar que el millor sistema de govern mai creat és el govern dels jutges bíblic... Espero que tinguessin algun sistema per filtrar els jutges attention whore, perquè si no anaven ben servits.

Entenc que és una bona idea fer bullir l'olla, però tot plegat és tan delirant que fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història de les constitucions del món és que han de poder adaptar-se a l'evolució de la societat i aquest pamflet és absolutament inadaptable: és una declaració ideològica de l'estil del dret a la felicitat de l'estatutet, amb l'agreujant de exigir-ne obligat compliment.

Tot plegat és, en el fons, aquest pensament de menors d'edat que arrosseguem. La rèmora d'una societat que ja no recorda que és un estat i es pot permetre parlar d'ideals absoluts perquè mai haurà d'afrontar-los. La penitència que el pensament il·lustrat ens l'hagin marcat partits amb vocació d'oposició eterna. Així ens va i així va el procés.

Roadmap

A vegades penso que vivim en un país d’una candidesa infinita. Sempre em sorprendrà aquesta capacitat de sublimar fe en una mena de valors universals que no practiquem ni vivim que tenim com a societat. Ep, i els valors propis els considerem una antigalla no prou universal.

Som tan cursis que volem la independència sense ser nacionalistes perquè les nacions no existeixen. Som tan tous que volem fer un procés de construcció nacional que no trencarà cap plat. Som tant càndids que pensem que Ghandhi va fer la independència de l’Índia tot sol assegut al carrer.

Hem fet nostres totes les místiques del segle XX traient-li tota l’èpica. I, a vegades, penso que a Catalunya hem aconseguit crear la caricatura de tots els papanatismes d’occident. Per això semblem una colla de lloques cada cop que es mou alguna cosa a Palau i rodalies.

Ahir els dos partits importants del país van dir que tornaven a ser amics (i potser algú s’ho va creure) i que seguirien amb el que van pactar fa dos anys fins a la tardor. Res de nou sota el sol.

Fa anys que no m’afaito i fa dies que tinc clar que ningú (dels que tenen una miqueta de poder) vol eleccions abans de les municipals: hi ha moltes famílies que han de sopar cada dia. Fet i fotut, aquestes eleccions municipals són un gra al cul del procés (si el procés és res més que una gran pantomima).

Tenim el poble que tenim. Tenim els polítics que tenim. I deixem-nos d’històries, si volem ser independents un moment o altre haurem d’enfrontar-nos amb la realitat: els que tenim davant no són una colla d’aficionats, tenen les eines (i les armes) per complicar-nos la vida i estem sols. 

Pretendre que ens en sortirem amb performances,  eleccions i declaracions d’independència sense res darrera és només la culminació del nostre relat melindro. I ho compren tots els partits més o menys independentistes: CiU, ERC i les CUP. (Els que no estan al parlament simplement no són).

Un full nou al calendari

Sóc poc de propòsits de cap d’any, i menys de balanços viscuts el dia que toca. Però em vaig fent vell i la senyora i la canalla deixen poques estones d’autoreflexió i altres collonades (o no tan collonades).

Avui em ve de gust mirar enrere i el que veig no és dolent. Objectivament estic molt millor que ara fa un any, malgrat haver constatat un petit fracàs (que ja es veia vindre). I si miro endavant tinc recorregut per dies i m’he tret moltes manies de sobre; encara no totes però persistirem.  

Als que em llegiu, sigui sempre o esporàdicament, gràcies per fer-ho. Aquest any segurament escriuré més, és l’únic propòsit seriós que m’he fet. M’agrada fer-ho i m’ajuda a aclarir-me.

Dit això, tingueu un bon Nadal (tot té capvuitada) i un molt bon any 2015.