Nota de premsa

A partir d'avui, a banda del que escrigui aquí, també em podeu seguir a la revista l'endavant on, mentre m'aguantin, hi publicaré un text cada quinze dies signat amb el meu nom a la columna Les flames d'Orió.

Psicodrama

Estem tornant-nos tots bojos, que es convertís en pensament dominant el pensament màgic de la independència sense trencar cap plat i en un termini  curt fa pensar que com a societat tenim un pensament basat en un món oníric bastant irreal.

Ben mirat tampoc és tant estrany. Aquí triomfa un pacifisme bastant innocent en el que sembla que si nosaltres no tenim armes no estarem mai involucrats en cap guerra, o aquella estranya visió dels serveis públics que diu que si es posen diners en un servei funcionarà bé s’organitzi com s’organitzi.

Això fa que a l’hora de la veritat tot quedi a mitges, ningú que sigui gaire realista compra relats del món dels somnis. Però tenim un problema, qualsevol relat realista sobre Catalunya és irreal. Ho és perquè les nostres estructures no es corresponen amb la realitat de les persones que vivim al país.

Cada cop que hi penso tinc la sensació que si Catalunya és alguna cosa és perquè fa molts anys que tenim el poder lluny. Si el poder hagués estat aquí no hi hagués hagut mai un debat de pensaments construïts al regne de Morfeu. I diuen que Zeus volia la mort de Morfeu.

Aquest coi de grip

He passat tota la setmana enfebrat i traient trossos de fetge per la boca en record i homenatge a la meva infantesa. Fins i tot he recuperat sabors que ja no recordava en forma de sobrets per arrencar el moc.

En altre temps això m'hagués servit per llegir una mica, o simplement per pensar una estona. Però no, ja no sé estar malalt, ho he desaprés. Ara em guanya el desig de fer coses que no puc fer, hauré d'aprendre a fer el zen a estones.

Doncs això, que aquest coi de grip m'ha tornat a la infantesa.

Balls de carnestoltes

Sé que sóc una mica avorrit, però la festa del carnestoltes m’atabala. La disbauxa és tan absurda que fem festa obligada i acceptem que un rei de fireta ens doni una ordre cada dia, sense oblidar que a l’escola fan disbauxa carnavalera en una pirueta de triple salt mortal sobre els valors que diuen defensar.

Les mascares, aquesta cosa tan rococó que es projecta en forma de farsa decadent a Venècia, han estat substituïdes pèl pit i cuixa mal importat de llocs que pateixen la festa en temporada de calor. Passem de la decadència a la xaroneria amb algun matís de tradició on no la van perdre.

Sense quaresma el carnestoltes és un vòmit nihilista que només serveix per atabalar la gent reposada i per acabar d’esverar  els esverats. De la mateixa manera, la quaresma sense carnestoltes és una piula puritana en un món sense sentit. Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol. 

Però tot plegat és una farsa.  I, a sobre, aquest any va i cau el dia de Sant Valentí en plena saturnal omplint de sucre els aparadors. No, no estic fet per aquestes coses. Els excessos quan toca: els petards als correfocs i les disfresses a l'escenari. I, com deia ara no recordo qui, pintar la cara als nens hauria de ser considerat maltractament infantil.