Violències

Es veu que si la violència va contra alguns no es pot denunciar. Mai no sabré si és que hi ha víctimes de primera i víctimes de segona, si és que la lluita de classes converteix als lluitadors en paladins immaculats o què tots plegats som una colla de cínics. No ho sé, i no aventuraré la meva hipòtesi que té molt mala sombra.

Quan en Pere Navarro va convertir un incident personal en un casus belli polític va ridiculitzar qualsevol defensa de la política neta en front a l'estigmatizació de l'adversari (o de l'enemic). D'això, d'estigmatitzar l'adversari, en viu tothom. Però, singularment, ho aplica en pro d'un bé superior tota l'esquerra amb una gran dosi d'impunitat.

Avui he llegit que mafiós és el nou Godwin i és cert, però no és nou. Té la seva gràcia, per no dir que fa molta pena, veure als denunciadors denunciant només les misèries dels altres partits i convertint la persecució de la corrupció en una mena d'acudit del dentista on només es mou si no hi ha res que ens esquitxi.

Però és bastant delirant veure partits que presumeixen de no deixar passar cap escletxa racista o etnicista presenten a les llistes personatges amb un historial clarament etnicista (cal dir que camuflen, a estones l'etnicisme vestint-lo de classisme que deu ser més acceptable).

Però que hi farem, a vegades penso que a l'esquerra es fa campanya guiada per politòlegs que han fet la seva formació sentimental en escoles de l'Obra.

La lluna de Pasqua

Anit, quan tornava cap a casa veia la lluna rient entre les naus del barri.

D'una vetlla pasqual sempre en torno amb un sentiment agredolç. Amb una lluita interna entre raó, fe i sornegueria.

I la lluna em deia: fas ve d'anar-hi. Tu saps que la fe és molt més que uns fets.

Nota de premsa

A partir d'avui, a banda del que escrigui aquí, també em podeu seguir a la revista l'endavant on, mentre m'aguantin, hi publicaré un text cada quinze dies signat amb el meu nom a la columna Les flames d'Orió.

Psicodrama

Estem tornant-nos tots bojos, que es convertís en pensament dominant el pensament màgic de la independència sense trencar cap plat i en un termini  curt fa pensar que com a societat tenim un pensament basat en un món oníric bastant irreal.

Ben mirat tampoc és tant estrany. Aquí triomfa un pacifisme bastant innocent en el que sembla que si nosaltres no tenim armes no estarem mai involucrats en cap guerra, o aquella estranya visió dels serveis públics que diu que si es posen diners en un servei funcionarà bé s’organitzi com s’organitzi.

Això fa que a l’hora de la veritat tot quedi a mitges, ningú que sigui gaire realista compra relats del món dels somnis. Però tenim un problema, qualsevol relat realista sobre Catalunya és irreal. Ho és perquè les nostres estructures no es corresponen amb la realitat de les persones que vivim al país.

Cada cop que hi penso tinc la sensació que si Catalunya és alguna cosa és perquè fa molts anys que tenim el poder lluny. Si el poder hagués estat aquí no hi hagués hagut mai un debat de pensaments construïts al regne de Morfeu. I diuen que Zeus volia la mort de Morfeu.