I dur, cal dir-ho.
L'octava de Nadal acostumo a dedicar-la a tancar carpetes perquè un moment o altre s'ha de fer i les litúrgies estan per això. I les carpetes d'aquest any són de mal tancar, records pels que no hi són i abraçades als que d'una manera o altra ens han acompanyat.
Tot va que cau i la malaltia ha fet d'aquest any una bogeria. I ja havia començat intens amb projectes i feines que em fan molta il·lusió.
Gràcies a Déu sembla que tot va passant i poc a poc tot entra a una nova normalitat.
Confio que el mal no es cronifiqui i l'any vinent sigui un any d'alegries.
Bon 2016 a tothom
31 de desembre 2015
25 de setembre 2015
El vot del meu pare
El meu pare sempre s'havia pres molt seriosament la política, la civilitat i el país. De fet deia que elecció darrera elecció els catalans demostràvem que no ens creiem gaire els país i que les actuacions dels nostres governants no es corresponien amb l'esperit que exigeix creure realment que el que governes és un país i no una mena de sucursaleta (les paraules són meves, l'esperit del que et diuen et queda amb set o vuit anys però no sempre els mots).
Ell que era un home d'ordre, independentista i d'ordre, i segurament no hagués anat a les manifestacions que hem fet aquests anys. Però diumenge aniria a votar com va fer sempre que va poder (tret del referèndum trampa de la OTAN, un dia en parlaré) i hagués votat independència. Amb alguns dubtes, perquè cap candidatura independentista ha pensat gaire en la gent d'ordre.
Segurament estaria content de tot el que ha passat a Catalunya des de que va morir. Bé, de tot no, que les performances no li anaven gaire i algunes punyalades que s'han repartit no li haguessin agradat. De fet és provable que rondinés com un soci del Barça a tribuna dient que tot plegat és una maniobra de distracció i que en Mas hauria d'haver engegat a tota la colla al rec.
I patiria pel que passi dilluns. De fet jo també pateixo pel que passarà dilluns. Tinc coll avall que l'independentisme guanyarà diumenge però tinc dubtes de si aquests tres darrers anys hem aprés a creure en el país i en la seva gent i si tindrem prou múscul per tirar endavant.
Confio en que el tinguem. Alea jacta est i endavant les atxes.
Ell que era un home d'ordre, independentista i d'ordre, i segurament no hagués anat a les manifestacions que hem fet aquests anys. Però diumenge aniria a votar com va fer sempre que va poder (tret del referèndum trampa de la OTAN, un dia en parlaré) i hagués votat independència. Amb alguns dubtes, perquè cap candidatura independentista ha pensat gaire en la gent d'ordre.
Segurament estaria content de tot el que ha passat a Catalunya des de que va morir. Bé, de tot no, que les performances no li anaven gaire i algunes punyalades que s'han repartit no li haguessin agradat. De fet és provable que rondinés com un soci del Barça a tribuna dient que tot plegat és una maniobra de distracció i que en Mas hauria d'haver engegat a tota la colla al rec.
I patiria pel que passi dilluns. De fet jo també pateixo pel que passarà dilluns. Tinc coll avall que l'independentisme guanyarà diumenge però tinc dubtes de si aquests tres darrers anys hem aprés a creure en el país i en la seva gent i si tindrem prou múscul per tirar endavant.
Confio en que el tinguem. Alea jacta est i endavant les atxes.
27 de juliol 2015
Silencis obligats
He tingut el bloc bastant callat i han sortit menys articles dels promesos a Les flames d'Orió perquè la vida dona moltes voltes i, a vegades, les desgràcies s'acumulen.
Sí, ja sé que els problemes ens fan més forts i de tot se n'aprèn. Però preferiria estalviar-me algunes coses, els neguits que du la salut quan penja d'un fat. Sobretot quan ho pateixes per persona interposada. Si el malalt sóc jo ho porto menys malament.
Ho explico ara que veig la llum del final del túnel llunyana però intensa, tan de bo hi arribem refets i alegres.
Sí, ja sé que els problemes ens fan més forts i de tot se n'aprèn. Però preferiria estalviar-me algunes coses, els neguits que du la salut quan penja d'un fat. Sobretot quan ho pateixes per persona interposada. Si el malalt sóc jo ho porto menys malament.
Ho explico ara que veig la llum del final del túnel llunyana però intensa, tan de bo hi arribem refets i alegres.
25 de maig 2015
El Procés ha mort, visca El Procés.
Veig bona part de l’independentisme per terra després d’aquestes municipals, uns que si llistes úniques, d’altres parlant de no sé que de marejar la perdiu i que si tot va massa a poc a poc. Com si fa sis mesos l’independentisme del tot o res fos majoritari.
No, despistat, ni ho era aleshores ni ho és ara. Potser sí que és majoritari un independentisme de gestos que no saps si avança o no, però tenim el país que tenim i amb això hem de conviure.
A Catalunya hi ha els campions de les causes perdudes sempre que siguin platòniques: Som un país refotudament platònic. I per això ni vivim ni acabem de morir. Per això tot sembla tan complicat però cada dia obrim la persiana i ens en sortim prou bé.
Entre nosaltres, ho porto al pap des de fa uns mesos:
Algú pensa que Barcelona es podia permetre tenir gaire temps més un alcalde que està clarament malalt i no té cap successor amb cara i ulls al seu partit?
Algú pensa que es pot guanyar una ciutat com Barcelona sense estar cada dia als barris trescant amb la gent que hi crea opinió i que és qui després vota?
Algú pensa que la candidatura de BeC està feta en quatre dies?
Algú pensa que C’s pot créixer gaire més si els seus interventors amagaven ahir l’acreditació no sé encara per què?
Que jo pensi que BeC és establishment és un pensament personal. Tinc raons per pensar-ho, evidentment, però l’Ada Colau no és una xixarel•la i la gent del seu equip sap llegir les dades demogràfiques (cosa que no sembla que sàpiguen la majoria dels seus rivals).
Dit això, a partir d’ara governar Barcelona no serà fàcil, però ja fa uns anys que no ho és. I no, apreciats colauers, no em val la excusa que tots estan en contra nostra. Ni és veritat, ni és presentable. Ja sé que les promeses se les emporta el vent, i vosaltres mateixos sabeu que hi ha coses que eren fum: però ara teniu a les mans una gran ciutat de categoria B. Podreu fer-ne una ciutat endreçada?
No, despistat, ni ho era aleshores ni ho és ara. Potser sí que és majoritari un independentisme de gestos que no saps si avança o no, però tenim el país que tenim i amb això hem de conviure.
A Catalunya hi ha els campions de les causes perdudes sempre que siguin platòniques: Som un país refotudament platònic. I per això ni vivim ni acabem de morir. Per això tot sembla tan complicat però cada dia obrim la persiana i ens en sortim prou bé.
Entre nosaltres, ho porto al pap des de fa uns mesos:
Algú pensa que Barcelona es podia permetre tenir gaire temps més un alcalde que està clarament malalt i no té cap successor amb cara i ulls al seu partit?
Algú pensa que es pot guanyar una ciutat com Barcelona sense estar cada dia als barris trescant amb la gent que hi crea opinió i que és qui després vota?
Algú pensa que la candidatura de BeC està feta en quatre dies?
Algú pensa que C’s pot créixer gaire més si els seus interventors amagaven ahir l’acreditació no sé encara per què?
Que jo pensi que BeC és establishment és un pensament personal. Tinc raons per pensar-ho, evidentment, però l’Ada Colau no és una xixarel•la i la gent del seu equip sap llegir les dades demogràfiques (cosa que no sembla que sàpiguen la majoria dels seus rivals).
Dit això, a partir d’ara governar Barcelona no serà fàcil, però ja fa uns anys que no ho és. I no, apreciats colauers, no em val la excusa que tots estan en contra nostra. Ni és veritat, ni és presentable. Ja sé que les promeses se les emporta el vent, i vosaltres mateixos sabeu que hi ha coses que eren fum: però ara teniu a les mans una gran ciutat de categoria B. Podreu fer-ne una ciutat endreçada?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)