La fugacitat

No crec haver encertat el títol, per moltes raons, però el fet que avui em vinguin al cap moltes coses diferents que han passat darrerament, junt amb d'altres que he anat descobrint al mon real i al virtual, fa que aquesta entrada pugui acabar sent un calaix de sastre bastant espès.
La primera constatació es que el món no és bucòlic. La realitat i la vida en general, malgrat els nostres privilegis és més dura del que estem disposats a acceptar i la malaltia existeix, no és només una misèria que veiem pel televisor, i a més no tot té solució, per esforç que hi esmercem.
La segona va ser descobrir que l'actuació de les persones no necessàriament es correspon a la seva capacitat intel·lectual ni física. Potser un dia desenvoluparé més això, per ara ho deixo tal com està.
Malgrat el meu optimisme, he de constatar que aquest any no ha començat de la millor manera. O potser el que ha passat es que tothom té els seus moments i el meu no es gaire compatible amb les contrarietats.
M'havia plantejat l'any com una arrencada ràpida de tot el que he anat embastant els darrers mesos, però com deien els clàssics, l'home proposa i Déu disposa, i malgrat que em nego a ser fatalista, m'he de resignar a adaptar-me a les necessitats.

Bon Nadal i bon any 2004

Doncs això, ara es el temps de l’any que la litúrgia i els bons costums exigeixen desigs de felicitat per tots els que ens envolten des dels propers als més llunyans. Prescindint de moltes altres coses i de la crua realitat (crua per no cuinada, no per les dificultats que hi hagi, que cadascú sap quines són les seves) vull afegir als possibles lectors d’aquest blog a la llista de persones humanes a les que desitjo el millor.

El riu

He tornat a picar, no se si del tot, però ho he fet. Què seria la vida si no ens dediquéssim a fer coses que ens venen de gust encara que objectivament no sigui bo fer-les? Cada cop que em deixo enredar per fer aquest tipus de coses (o busco que m’enredin, l’estructura del subjecte no camufla l’acció) passo molts dies penedint-me d’haver-la presa, fins que començo a disfrutar-la de veritat. (Ja se que disfrutar no surt al diccionari però les alternatives no em convencen)
A més aquestes coses arriben totes de cop, sense espai per respirar.
Potser la vida del hacker (aprenent de) seria més fàcil si el temps fos infinit i si la nostra capacitat de dispersió fos menor.

Pijos

Fa una estona he llegit l'article d'avui d'en Quim Monzó a La Vanguardia (no enllaço l'article, que t'has de registrar i no se quantes coses més, a banda que tinc la mania de llegir els diaris en paper) i parla, entre d'altres consideracions polítiques que no venen al cas (o potser sí, però no voldria carregar-me el principis d'aquest blog), de l'esquerra pija. Es un concepte que sempre m'ha fascinat i m'ha encuriosit.
La raó per destacar-ho es molt tonta, però m'ha sorprès veure escrit en paper (i molt més ben expressat de com ho faria jo) una cosa que ja fa temps que penso i que no he vist mai expressada. Les idees volten en l'ambient i al final algú amb autoritat les expressa. La vessant original de les idees no està en el que les expressa, si no que la cocció és social i al final algú té la inspiració i la valentia (no sempre heroica) d'expressar-la.