Aquest país nostre em sorprèn cada dia. Fem una mani, la mani, contra tots els suports mediàtics i ens surt la cinquena més poblada de les que han medit a contrastant (aquests juguen al joc de l'honestedat intel·lectual amb les dades i per ara van guanyant).
Ara tothom vol apuntar-se la. Potser haurien de començar a preocupar-se pel possible no al referèndum.
Estic content, tot i que jo sóc dels que penso que si el nou millora l'actual està bé el sí.
Però deixem de fer la pepa, la mani no era ni contra el PP ni per la unitat, era pel dret a decidir, es a dir, per la sobirania.
Potser l'únic que se n'ha adonat ha estat l'Acebes.
20 de febrer 2006
02 de febrer 2006
Heroïna
un poc d’esperança
sincera, espera
humanitat i confiança
primera, desespera
de camí sentit pels altres
sincera, revetlla
servida per nosaltres
espera,desespera
gràcia vera
29 de gener 2006
Meteo
El clima és una de les meves passions, partint de la base que no en tinc ni idea. El clima influeix en la vida del país gairebé tant com els resultats del Barça.
Procuro analitzar les coses que passen amb mètode científic. És el millor que tenim per tractar la realitat, malgrat que a mi els sentits i la paradoxa del temps em patinen una mica, molt de fet.
Aquest any, pels observadors locals, sembla que sigui mentida això de l'escalfament del planeta, i és lògic, portem una llarga temporada d'informacions periodístiques poc precises que per raons desconegudes feien una crida a prevenir l'apocalipsi... per molt que el problema de fons existeix.
Segurament, tal com funciona el sistema de govern d'occident, cal fer creure a la gent que les coses estan pitjor del que estan per tal d'aconseguir petits canvis importants. Però es trist. Sembla que no haguem avançat des de el punt administratiu i seguim confiant en falsos profetes que ens prometen el paradís sense que, en conjunt, pensem per nosaltres mateixos que es el millor pel conjunt.
Cada cop que sento parlar del canvi climàtic a persones de qualitat científica, que parlen amb reserves, distingint clarament el que són dades del que són suposicions recupero la meva confiança en la ciència, per molt que després el periodista ho converteixi en irracionalitats.
Però el que em preocupa és que ni el periodista ni el poble entenem res del que ens estan dient, no se si per problemes de base, si per cripticisme exagerat o perquè la incertesa és el pitjor pecat de la nostra societat moderna.
Procuro analitzar les coses que passen amb mètode científic. És el millor que tenim per tractar la realitat, malgrat que a mi els sentits i la paradoxa del temps em patinen una mica, molt de fet.
Aquest any, pels observadors locals, sembla que sigui mentida això de l'escalfament del planeta, i és lògic, portem una llarga temporada d'informacions periodístiques poc precises que per raons desconegudes feien una crida a prevenir l'apocalipsi... per molt que el problema de fons existeix.
Segurament, tal com funciona el sistema de govern d'occident, cal fer creure a la gent que les coses estan pitjor del que estan per tal d'aconseguir petits canvis importants. Però es trist. Sembla que no haguem avançat des de el punt administratiu i seguim confiant en falsos profetes que ens prometen el paradís sense que, en conjunt, pensem per nosaltres mateixos que es el millor pel conjunt.
Cada cop que sento parlar del canvi climàtic a persones de qualitat científica, que parlen amb reserves, distingint clarament el que són dades del que són suposicions recupero la meva confiança en la ciència, per molt que després el periodista ho converteixi en irracionalitats.
Però el que em preocupa és que ni el periodista ni el poble entenem res del que ens estan dient, no se si per problemes de base, si per cripticisme exagerat o perquè la incertesa és el pitjor pecat de la nostra societat moderna.
26 de gener 2006
Referèndum
Mai no he estat assemblearista perquè sempre he pensat que no hi ha cosa més fàcil de manipular que la massa, sobretot si no s'arriba a votar i aprovem les coses per aclamació. Els del partit dels grans funcionaris també pensen el mateix. Si no, no farien el paripé de fent veure que volen un referèndum a tot el regne per decidir com hem de governar-nos al principat.
Avui, que finalment els de l'audiencia nacional -no ho escric com ho hauria d'escriure, que per menys li han fet una querella a l'Iu Forn, amb unes glorioses declaracions del ministre de la guerra, demostrant que es pot destrossar la gramàtica castellana i la seva pronuncia sent perfectament castís, a banda de com es pot insultar la intel·ligència de les persones educades i informades amb la sempre apreciable col·laboració de El Pais (el seu)- han decidit que ja era hora de deixar de fer el ridícul històric i ha deixat marxar els famosos papers (bé, encara no són a Sant Cugat però ja tenen permís), m'assabento que al partit dels grans funcionaris ara els agraden els referèndums (si els convoquen ells amb la pregunta manipulada, naturalment).
També m'he assabentat que el Rubianes va dedicar-se a dir tonteries (com sempre, és la seva especialitat) l'altre dia al Club de l'Om i als mateixos que els sembla bé que el fede ens insulti cada matí des de la radio (un dia, com a catòlic practicant, parlaré dels propietaris... espero que no m'excomuniquin) avui els ha semblat que allò va ser una gran ofensa. Com diu aquell, té collons que puguin ser tan hipòcrites.
Ara començo a entendre la generació semitòfila del nacionalisme català i aquella mística latent de poble escollit que gastem a vegades.
Del pacte del mas del tarannà ja en parlaré un altre dia, però per ara m'ho estic passant molt bé, és com una partida de Maquiavelli amb la gràcia que les coses que hi passen, passen de veritat.
El problema és que igual que al Bono li agraden els soldadets de plom però juga amb soldadets de veritat, sembla que als negociadors de l'estatut els agraden els jocs temàtics de tauler... el meu dubte és si juguen a junta o a una cosa menys bananera.
Avui, que finalment els de l'audiencia nacional -no ho escric com ho hauria d'escriure, que per menys li han fet una querella a l'Iu Forn, amb unes glorioses declaracions del ministre de la guerra, demostrant que es pot destrossar la gramàtica castellana i la seva pronuncia sent perfectament castís, a banda de com es pot insultar la intel·ligència de les persones educades i informades amb la sempre apreciable col·laboració de El Pais (el seu)- han decidit que ja era hora de deixar de fer el ridícul històric i ha deixat marxar els famosos papers (bé, encara no són a Sant Cugat però ja tenen permís), m'assabento que al partit dels grans funcionaris ara els agraden els referèndums (si els convoquen ells amb la pregunta manipulada, naturalment).
També m'he assabentat que el Rubianes va dedicar-se a dir tonteries (com sempre, és la seva especialitat) l'altre dia al Club de l'Om i als mateixos que els sembla bé que el fede ens insulti cada matí des de la radio (un dia, com a catòlic practicant, parlaré dels propietaris... espero que no m'excomuniquin) avui els ha semblat que allò va ser una gran ofensa. Com diu aquell, té collons que puguin ser tan hipòcrites.
Ara començo a entendre la generació semitòfila del nacionalisme català i aquella mística latent de poble escollit que gastem a vegades.
Del pacte del mas del tarannà ja en parlaré un altre dia, però per ara m'ho estic passant molt bé, és com una partida de Maquiavelli amb la gràcia que les coses que hi passen, passen de veritat.
El problema és que igual que al Bono li agraden els soldadets de plom però juga amb soldadets de veritat, sembla que als negociadors de l'estatut els agraden els jocs temàtics de tauler... el meu dubte és si juguen a junta o a una cosa menys bananera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)