La Brigada Pomorska

El 2 de setembre de 1938 una brigada de la cavalleria polonesa –de la Polònia de veritat- va carregar, segons conta la llegenda, contra els tancs d’una divisió panzer alemanya.

Els fets tenen bastant de llegendari. Però, a vegades tal com ho retrata en Desclot sembla que vulguem fer igual que la brigada Pomorska però muntats en guarans. Dit d’una altra forma, a vegades tinc la sensació que els catalans –nacionalistes- carreguem contra grans enemics, reals o imaginaris, sense eines sense preocupar-nos de modernitzar les eines que usem i deixant-ho tot a la mercè d’una èpica inútil.

Però no confonguem la lluita per fites abastables amb la renuncia a defensar el poc que ja tenim. A voltes, entre el tot o res èpic-estúpid i el no toquem res no fos cas que se’ns espatlli la convivència o directament no millori un encaix en un monstre que no es creu ningú –el possible encaix, el monstre se’l creu massa gent tot i no confiar en la seva potencialitat- sembla que descuidem fer el que podem fer.

Sincerament trobo a faltar en mig de la càrrega contra tancs amb cavalls de cartró com si fóssim un general Bum Bum qualsevol que els gestors de la generalitat es creguin una mica les eines que tinguin entre mans i siguin una mica més originals que repetir cada dia el que no hem paït sense fer res amb el que podem menjar-nos.

Però de la nostra brigada Pomorska particular no sé que en podem fer, i sembla que cada cop té més voluntaris i desgraciadament no voten. No són el meu ram, però tampoc els costaria gaire fer un petit esforç i almenys votar les CUP.

Intel·lectuals i provincians

Fa dies que no vaig al cafè, ni al real ni al virtual, per tant no sé com corren els aires de cafè, el tremp dels espècimens de bar, més enllà de les enquestes que donen els diaris per justificar la seva ideologia i de passada mobilitzar possibles adeptes, compradors o votants dels seus.

L’altre dia llegia un comentari a sèries històriques d’enquestes que m’ha fet reflexionar. A efectes pràctics sóc bastant possibilista i estic convençut que és més real el que exposa l’exconseller Vendrell en un article a l’AVUI–quines coses cal fer per justificar segons quins pactes, oi Xavi?- que la rèplica d’en Marc Belzunces.

Però com a exercici mental m’intriga aquesta deixadesa mental que arrosseguem -jo el primer- els catalans a l’hora de defensar les nostres conviccions de país.

O potser el problema és que en el fons no ens acabem de creure el país. Ens hem anestesiat tots plegats, però començo a pensar que ara ens està sortint la garrotada del papanatisme de la nostra intel·lectualitat burgesa –aquests són els únics que poden estalviar-se de treballar i dedicar-se a pensar entre gintonic i dry-Martini- que és feu progressista des de les seves torres a la Cerdanya i els iots de l’Empordà. I espanyols, naturalment, perquè com tots els no nacionalistes del regne confonen Espanya amb l’univers. El problema és que aquest provincianisme estúpid se’ns ha encomanat als altres.

De tota manera com no aparegui una intel·lectualitat burgesa –d’esquerres o de dretes, se me’n fot- una mica més solvent que l’únic jove burgés catalanista que surt als mitjans de comunicació, salvant alguna honrosa excepció, tenint tots els altres habitants del país desitjant ser funcionaris tenim bastant fotut fer alguna cosa més enllà de repetir el desastre d’aquell primer any dolent de fa uns quants segles.

Curiositats tot fent carretera

Feia temps que no podia permetre’m el luxe de contribuir al canvi climàtic tot fent quilòmetres amb calma, sense obligacions ni presses. Diguem de passada que ara estarem uns dies sense parlar del famós canvi que és com el llop d’en Pere, sempre ens diuen que és imminent, però no ens ho creurem fins que passi. Paradoxes d’aquest món de suposades certeses.

Circular per carreteres de segona o de tercera té petits avantatges. Un d’ells és la tranquil·litat que dóna no poder córrer ni intentar-ho que permet fixar-se en el paisatge i en les curiositats de la senyalització, infecta naturalment, de les nostres carreteres.

La sorpresa que he tingut és el redescobriment d’un misteri insondable, si més no per mi, de perquè a les travesses dels pobles hi ha un senyal que prohibeix circular a més de 50 –a vegades amb sentit, a vegades simplement per pescar punts de carnet a algun incaut- i a la sortida el senyal de fi de prohibició és de 70. Ho he constatat en senyalitzacions noves, d’aquestes més grans que es veuen bastant bé. Em sembla bastant curiós i incoherent, però és una anècdota més.

Canvi de format

Avui estreno un nou tema al bloc.
Falta traduir alguna cosa i ajustar alguns detalls.

Espero que us agradi.