Tardoral

Sóc un home de tardor. No he sabut mai per què però sempre ha estat l'època de l'any que més m'ha agradat, segurament per simples associacions sentimentals... i els colors dels boscos.

La gràcia d'això és que m'ajuda a adonar-me que les decisions sobre què és i què no és important no són, generalment, racionals: O són obligades per la urgència o les triem per pura afinitat i no tornar-nos bojos.

La tardor és la meva època de muntanya (segurament n'he fet més a l'estiu però l'he gaudida molt més a la tardor) i és quan la meva intel·lectualitat cursileja més. En tot cas pura sentimentalitat. Però la tardor té aquell punt d'ironia decadent que m'ajuda a veure clar cap a on he d'anar, aquell recolliment involuntari que barreja el fum de les castanyeres (enyor del fred en aquestes tardors tropicals) amb tardes grises ara que es fa fosc de seguida (i més que se'n farà quan tornem a l'horari absurd d'hivern).

A vegades les bones notícies es barregen amb noticies francament dolentes que no ho són tant: són un simple toc d'atenció a la vida, un record que encara tinc moltes coses a fer. Com deia dom Santiago "Un home amb experiència és com el jugador que compta les cartes: sap les que han sortit però no les que sortiran" (cito de memòria, que per citar bé hi ha altres mitjans).

Doncs aquí teniu l'home de tardor donant senyals de vida. Seran constants, però asíncrones.

Enfilant el retorn

Poc a poc i sense gaire presa, com un riu esllanguint-se per Castella, la vida torna a la normalitat. Si en podem dir normalitat aquest ritme sincopat que arrossego. Dies bons i dies dolents però tots dintre la normalitat estadística. Alguna anormalitat de tant en tant, poca cosa perquè a tot hi posem sordina.

I per fi sembla que la boira s'acaba.

Desenterraré articles i projectes. No perquè tingui més temps, simplement perquè per viure s'ha de voler respirar.

I ja m'ho perdonareu: discutiré poc. No en tinc ganes i fa massa calor.

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perquè ell paga el marbre.

Ben mirat, ara veig perquè tant benpensant del món artístic menysprea al senyor Esteve.

 

Ressaca d'un any intens

I dur, cal dir-ho.
L'octava de Nadal acostumo a dedicar-la a tancar carpetes perquè un moment o altre s'ha de fer i les litúrgies estan per això. I les carpetes d'aquest any són de mal tancar, records pels que no hi són i abraçades als que d'una manera o altra ens han acompanyat.

Tot va que cau i la malaltia ha fet d'aquest any una bogeria. I ja havia començat intens amb projectes i feines que em fan molta il·lusió.

Gràcies a Déu sembla que tot va passant i poc a poc tot entra a una nova normalitat.

Confio que el mal no es cronifiqui i l'any vinent sigui un any d'alegries.

Bon 2016 a tothom