Cementiris

Sempre he tingut una fixació especial pels cementiris. De fet podríem dir que sempre m'han fascinat.
En aquest país tenim el problema que els cementiris semblen més un barri de blocs de pisos degradats que els magnífics jardins oberts que hi ha a terres més fredes.
De tota manera a banda de flors seques i estàtues romàntiques -per tant decadents- també hi ha petites escletxes d'art que destaquen enmig d'imatges kitch i ombres de terror gòtic.
La mort, per a mi, ha estat sempre més aquell personatge irònic que manega la partida a les novel·les de Terry Pratchet que una figura venjativa i cruel que sembla que ens mostra el nostre món ressentit per no poder vèncer-la a major glòria dels mites científics.
De tota manera, passions religioses a banda, els cementiris, igual que els arbres genealògics, són monuments a la memòria dels nostres orígens.
Aquests dies no són els millors per descobrir els cementiris al nostre país, són plens de vius i els vius no són l'essència del cementiri, però si que són una bona mostra de la cultura de la mort al nostre mon. No en faré un estudi sociològic, no n'he sabut mai; però sí que hi ha una cosa que m'impacta, que són els que no hi són, ja sigui per aprensió, per cansament o perquè pensen que els morts no existeixen.