Com sempre les coses no són el que semblen.
Resulta que un referèndum és una secessió per la força que exigeix la intervenció de l’exèrcit (aquesta sense força, naturalment).
Resulta que d’una mort ignominiosa en fem un heroi de pedra picada (com si les persones fóssim personatges plans).
Resulta que de la mort ignominiosa en fem un homenatge semiclandestí.
Perdoneu que m’embranqui, però l’orgull potser sí que és pecat, però recrear-se en la pròpia misèria és mesell i vanitós (i si no ho recordo malament la vanitat també és pecat).
De vanitat en gastem molta, és el nostre pecat capital. Tenim vanitat de ser humils, i vanitat de sentir orgull. Però som incapaços de mirar-nos al mirall i saber que som el que som. El que som ens cal que ens ho diguin els altres.
Misèria.
I compte, l’orgull és té, no se sent.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo i la família
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada