Com sempre les coses no són el que semblen.
Resulta que un referèndum és una secessió per la força que exigeix la intervenció de l’exèrcit (aquesta sense força, naturalment).
Resulta que d’una mort ignominiosa en fem un heroi de pedra picada (com si les persones fóssim personatges plans).
Resulta que de la mort ignominiosa en fem un homenatge semiclandestí.
Perdoneu que m’embranqui, però l’orgull potser sí que és pecat, però recrear-se en la pròpia misèria és mesell i vanitós (i si no ho recordo malament la vanitat també és pecat).
De vanitat en gastem molta, és el nostre pecat capital. Tenim vanitat de ser humils, i vanitat de sentir orgull. Però som incapaços de mirar-nos al mirall i saber que som el que som. El que som ens cal que ens ho diguin els altres.
Misèria.
I compte, l’orgull és té, no se sent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada