divendres, 19 de març de 2010

La diagonal, tècnics i democràcia

Provoca gran intriga la campanya de l'Ajuntament de Barcelona en pro de la participació ciutadana per triar el projecte de la nova diagonal.

Hi ha tres opcions de tria, que de fet son dues: Deixar-ho com està o bé convertir la  part central de la diagonal en un passeig (i aquí ens deixen triar entre dues opcions tècniques).

Si llegeixes la propaganda de l'ajuntament simplement hi ha la tria entre les dues opcions tècniques o, alguns més generosos diuen que la tercera opció és una opció del NIMBY (es a dir, no a casa meva). Deixant de banda la sensació que en general CiU Barcelona ha perdut el sentit de fer coses quan s'han de fer els que acusen de NIMBY la opció de deixar la Diagonal com està fan demagògia... o potser s'han cregut que la tria entre les altre dues opcions és un a tria política.

Esparver, és que és una tria política!!


No, i t'explicaré perquè. Una tria política és decidir si volem una diagonal pels cotxes, una Diagonal pels vianants o una diagonal pel transport públic. L'ajuntament ha fet aquesta tria per nosaltres.

En canvi ens deixa triar entre dues opcions tècniques d'una de les opcions polítiques. Com si els ciutadans sense coneixements tècnics poguéssim decidir això, perquè posats a fer perquè no podríem decidir a quina freqüència de pas han de tenir els autobusos o quin recorregut han de fer.

Ok esparver, però titules democràcia.

Sí noi, les paradoxes tenen això... Però ja sabem que manipular una assemblea és molt fàcil i a sobre ens creiem que ens deixen triar.

Però malgrat tot aniràs a votar.

No ho sé, he d'anar a mirar-me les opcions.

dimecres, 17 de març de 2010

En parlaré un altre dia

És una de les meves frases recurrents. I després no n'acostumo a parlar, segurament perquè si dic això és perquè no tinc clar que vull dir-hi o el que vull dir-hi em fa sentir incòmode.

A vegades penso que tot plegat és producte d'una mena de coqueteria per dir que tinc opinió de coses sobre les que no tinc opinió, i a vegades penso que simplement és que em fa por el que penso. I això darrer em preocupa. És lícit tenir por d'una opinió meditada?

No, no en tinc resposta. Però em preocupa perquè un cop vaig descobrir el la veritat sempre és una part de la veritat vaig començar a pensar que si un s'amaga la seva part difícilment ens aproparem a la veritat completa.

dilluns, 15 de març de 2010

El nen

Fa un mes i mig que visc amb el pitet posat permanentment, tret de petites interrupcions per feina i altres obligacions obstruïdes per la nevada i la poca competència de qui em cobra impostos per facilitar-me la vida.

No tinc ganes de parlar de (in)competents, autofarsants i altres miserables. I no ho faré.

Ara com ara l'única cosa que em mou està plorant perquè té gana o potser simplement perquè s'ha pixat. Només s'havia pixat: bolquer nou, un petó i ja clapa com un angelet. Ara estic immers en el descobriment de l'estat del benestar dirigit a pares novells i no tant novells. I la primera notícia és que no és tant frustrant com l'estat del benestar per avis que no es valen per si sols... Ja en parlaré un altre dia.

La criatura ens ha sortit una delícia: Ens deixa dormir set hores, menja bé, no s'ha encostipat i pràcticament no ha tingut còlics. Els pares no estem tan sans (per algunes coses que ja sabíem, perquè la joventut només la curen els anys i perquè no tot pot ser perfecte) però ja comencem a aixecar el cap.

Hi ha coses que les vas descobrint poc a poc, a garrotades. D'altres permeten descobrir que funcionari i imbècil no són sinònims i sobretot que el servei públic de salut a vegades funciona i es pensa en l'usuari. No entendré mai que hagis d'anar a quatre llocs diferents per fer la paperassa oficial (on queda la finestreta única?), però tant se val: tot necessita seguir el seu curs.  

Ara només queda esperar que la primavera ens somrigui i tot segueixi endavant.

dijous, 11 de març de 2010

Quins nassos

Ho sento, però malgrat la meva infinita comprensió cap als poders públics i el meu infinit convenciment que la persona individual s'ha d'espavilar per sortir-se'n estic fart de sentir a gent de la corda estatalista que la culpa dels problemes de dilluns es de la irresponsabilitat de les persones.

Ben mirat tenen raó: es irresponsabilitat d'algunes persones que un cop arreglades les línies d'alta tensió encara no sàpiguen on tenen l'avaria de les línies de mitja.

També és d'irresponsables agafar el cotxe nevant sense cadenes (bé, més que irresponsables són poc espavilats).

De fet es d'irresponsables anar a treballar, o intentar portar al teu fill al metge: les urgències ho són només si ho són d'alguns. De fet tots hem de tenir un doctorat de medicina per decidir què és urgent però mai, en cap cas, podem automedicar-nos o posar en dubte el que diuen els sacerdots oficials.

Però el que més em toca la pera es que els que m'han venut que no puc decidir per mi mateix moltes coses perquè el bé comú està per sobre de tot a més a més m'exigeixin que jo tiri sal a la carretera. I no, no és això, no m'herniaré per agafar la pala, però que comencin a tenir clar que l'estat ha d'estar al servei de la persona i no la persona al servei de l'estat.

-Esparver, tot això ja ho sabies! 
-Però dol llegir-ho de gent que consideres raonable malgrat portar el carnet a la boca, que vols que et digui.