Fa un mes i mig que visc amb el pitet posat permanentment, tret de petites interrupcions per feina i altres obligacions obstruïdes per la nevada i la poca competència de qui em cobra impostos per facilitar-me la vida.
No tinc ganes de parlar de (in)competents, autofarsants i altres miserables. I no ho faré.
Ara com ara l'única cosa que em mou està plorant perquè té gana o potser simplement perquè s'ha pixat. Només s'havia pixat: bolquer nou, un petó i ja clapa com un angelet. Ara estic immers en el descobriment de l'estat del benestar dirigit a pares novells i no tant novells. I la primera notícia és que no és tant frustrant com l'estat del benestar per avis que no es valen per si sols... Ja en parlaré un altre dia.
La criatura ens ha sortit una delícia: Ens deixa dormir set hores, menja bé, no s'ha encostipat i pràcticament no ha tingut còlics. Els pares no estem tan sans (per algunes coses que ja sabíem, perquè la joventut només la curen els anys i perquè no tot pot ser perfecte) però ja comencem a aixecar el cap.
Hi ha coses que les vas descobrint poc a poc, a garrotades. D'altres permeten descobrir que funcionari i imbècil no són sinònims i sobretot que el servei públic de salut a vegades funciona i es pensa en l'usuari. No entendré mai que hagis d'anar a quatre llocs diferents per fer la paperassa oficial (on queda la finestreta única?), però tant se val: tot necessita seguir el seu curs.
Ara només queda esperar que la primavera ens somrigui i tot segueixi endavant.
2 comentaris:
Noi, que et deixi dormir set hores és tota una sort! (Mira-te'l bé, que creixen de pressa.)
L'àvia de la criatura diu que no sabem què és tenir un nen, que és glòria.
Publica un comentari a l'entrada