El Carmel com a excusa

Diuen que les desgràcies no venen mai soles. Sempre he pensat que les desgràcies no són objectives si no que som més o menys sensibles segons el que estem vivint, o potser no i és la lluna que influeix sobre les coses que passen. Estava sentint noticies sobre la moguda del metro del Carmel (Barcelona) i pensant en els records que tinc d’aquell barri. No tinc la més remota idea de que ha past realment, i segurament la majoria de gent que està pontificant sobre el tema tampoc la té. De tota manera tinc la impressió que ens estan prenent el pèl. Però no volia parlar d’això, el que fa dies que em volta pel cap es la fugacitat de les possessions. Ve a tomb d’això, del que va passar a Tarragona o de les desgràcies del tsunami. Pensava també en l’afició de les avies a tenir per tot fotografies, es a dir records que no s’emmagatzemen només al cervell o de la necessitat que tenim alguns d’anar a voltar pels lloc màgics de la nostra infantesa i del mal que ens fan els canvis naturals sobre aquests espais, imagineu que passa si hem de fugir de casa sense poder endur-nos allò que acompanya la nostra vida.