Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni tant sols és capaç de conduir bé la gent estadísticament normal. (Quina merda això d’haver d’aclarir sempre amb un cognom perquè hem connotat fatal els conceptes).
En @polsedierta ha fet un parell de fils a twitter explicant el desgavell administratiu (i no només administratiu) que està patint amb l’institut de la seva filla. Els detalls del cas no els conec ni penso que hagin de ser el centre del que vull dir: és una anècdota sagnant però el problema és general.
L’administració no és accessible, és arrogant. És absolutament impossible tenir un quadre complet dels recursos que hi ha (saturats, no sempre gratuïts, mal informats i arbitraris). Per poder fer res depens de la bona voluntat de les escoles, benestar social i de la resta de serveis implicats. Si aconsegueixes contactar amb ells a temps.
De fet la digitalització de tràmits que ningú no t’explica no ajuden a fer-ho més àgil perquè segueixes havent d’anar d’Herodes a Pilat per poder fer funcionar res.
Però el que més em destorota a mi personalment és la general manca de retorn comunicatiu de les diferents administracions (no, no em val el “tenim molta feina”, la feina que du una nota de rebut és molt poca).
Perquè resulta que quan una situació no és normativa no serveixen respostes generals: les respostes generals només resolen situacions normals (estadísticament normals) i en aquests casos no és ni eficient ni efectiu ni acceptable que una resolució arribi a hores d’haver-se d’aplicar. Quan arriba. Això sí, tu no et saltis un termini o cometis un error a l’entrega d’una documentació.
Ja no és que no tinguem escoles amb recursos per atendre als alumnes que acullen i que pretenen que no generin problemes perquè “tothom és normal i només cal esforçar-se una mica”. No, no tothom és normal (si sabéssiu una mica d’estadística ho tindríeu clar). No, no tots els problemes es resolen esforçant-s’hi (ja no entraré en els “no se’n surt perquè és un manta” perquè fan ganes de fer empassar el mòbil a algunes patums sindicals que corren per les xarxes que sí que són uns mantes).
Tot plegat és pitjor: tenim professionals a l’ensenyament que diuen que pel bé dels alumnes cal negar que tinguin dificultats, cal negar que no tothom parteix del mateix punt i, sobretot, cal que els que els donen una mica més de feina quedin aparcats fora del sistema (tenim meravellosos centres de gran complexitat convertits en abocadors on fem passar amb raons a qui té la desgràcia de caure-hi, el sistema fora del sistema).
I tot això ho dic des de el convenciment que a mi tot plegat m’ha funcionat prou bé més enllà de que cada tràmit sigui la casa que fa tornar boig de l’Astèrix (i la sort immensa que hi ha alguns tràmits econòmics que si no els faig tampoc passa massa res malgrat que vaig just). Per sort l’institut que ens va tocar ens ha facilitat molt la vida (de fet el vam triar d’acord amb l’EAP i ara com ara està funcionant molt bé). Però només que t’aturis a pensar veus que està funcionant perquè els implicats s’han saltat alguna norma quan ha convingut i per un sobreesforç dels pares que, en el nostre cas, ens hem sabut permetre. (Un altre dia parlaré de que m’hagin donat les gràcies des de l’institut per ser-hi –quan superi el xoc que em va donar quan m’ho van dir –).
Voldria treure conclusions o proposar coses. Però francament no sé que s’hi pot fer realment a curt termini més enllà de confiar en que et caigui un professional implicat i no un misto consumit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada