La meva major crítica al sistema francès (prescindint del problema de reconeixement nacional i la meva aversió a la religió d'estat, per molt que sigui una religió laica) és el concepte de qui és el subjecte del poder. Els subjecte no és el ciutadà, el subjecte és el funcionari com a emanació suprema de l'estat. El ciutadà està al servei del estat i no és l'estat qui està a les ordres del ciutadà.
I en aquest país, el nostre, imitem aquest esquema, mitigat amb la incompetència i el relativisme d'actuació de la millor tradició mediterrània.
Tenim un sistema mèdic públic terriblement burocratitzat que no ens permet triar l'especialista (a banda de la competència del metge com a la mili se li suposa, hi ha la comoditat del pacient -pot ser comoditat de tracte personal o pot ser la simple conciliació dels nostres horaris laborals-) ni tant sols se'ns permet fer la demanda sense haver de criticar al professional i, sobretot, sense interlocutor amb qui puguis contrastar el parer.
I el problema no són els drets laborals dels funcionaris. Ni tant sols caldria canviar aquests drets (potser sancionar als incompetents tampoc seria una mala cosa, però no és imprescindible). Simplement caldria que l'estat no considerés als ciutadans com a menors d'edat i ens cedís el dret a decidir sobre la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada