Guanyar

El diccionari ja pot cantar missa però si hi ha un verb polisèmic és el verb guanyar, si més no en aquest país nostre on sembla que es faci política per ser oposició o per estar a segon terme.

No faré grans elucubracions filosòfico-històriques perquè fa dies que em sento incapaç de construir un pensament on les bigues tinguin prou solidesa per aguantar el que ens ve a sobre però si analitzes les propostes polítiques rupturistes o d’evolució que veiem a tot occident semblen pensades per ser oposició (i quan guanyen acaben explotant per irrealisme, no només per la oposició de l’status quo).

Després pensem en el nostre país i ens ve de tot, però som mestres en aquesta especialitat de fer i comprar programes d’oposició, que ho aguanten tot perquè estan pensats per no executar-se (o des de l’absoluta irrealitat, que encara és pitjor).

No, no parlo d’aquesta cosa que acostumo a dir-ne lu nostru perquè és un riu del que segurament en parlaré un altre dia. Parlo d’aquests grans principis que ens mouen i anem forjant amb grans resolucions a la Ciutadella buides de contingut i carregades de platonisme ja sia sobre els drets dels palestins o totemitzacions contra dimonis.

Jo tinc unes quantes manies, de fet moltes –a certa edat les manies s’accentuen-, una d’elles és jugar a guanyar i sabent què vull (i puc) fer amb la victòria. El que no em motiva gens és arrossegar aquest anar fent de mitja derrota que sembla que és l’alternativa a les foguerades del puritanisme.