Quan la pressió dels prescriptors oficials xoca amb la teva vida pots revoltar-t’hi o fer com Montaigne i tancar-te al teu cau i filosofar sobre la vida i la mort. El problema ve quan no tens ni els duros ni la llibertat d’un diletant. De fet el problema ve quan no saps gaire en quin lloc t’ha deixat la vida.
Sí, parlo de mi. Sempre parlem de nosaltres. Res és res més enllà de nosaltres. Malgrat tot.
Ahir escoltava el sermó fals de la gran broma d’un dels nostres místics actuals i pensava que hauria de fer una gran broma com aquella a la vida i a en Morth.
Una cosa divertida dels nostres temps és que tant la reacció com l’ultramodernitat es permeten el luxe de fer-se dir dissidents. Són dissidents amb aspiració de mainstream. Tots pretenen emancipar-nos des de els seus cims. Però, per sort, malgrat que no es pot dir tot perquè hem recuperat els delictes d’opinió ara les eines ens permeten petites discrepàncies de les que no viurem. Però sempre ha estat així: de la discrepància de debò no en viu ningú, com a molt en malviu.
Sempre he pensat que a la vida, malgrat les desgràcies, he tingut sort. Potser perquè tinc un tarannà optimista o perquè sóc un inconscient. No ho sé.
El meu ideal de vida seria una masia en una obaga del Pirineu amb una biblioteca immensa i una connexió a internet decent. Sense més obligacions que veure passar el temps i contemplar. Però vaig decidir tenir fills i em dec a ells. Segurament és l’única obligació que accepto bé perquè la vaig triar jo.
En tot cas, en contra del que diu el tòpic, la sort no és dels valents. La sort és de qui no es deixa xafar per les desgràcies. I qui ho vulgui entendre que llegeixi Job (segur que hi ha altres escrits similars, però ara no els tinc presents: els llibres sempre parlen d’altres llibres, és una veritat universal).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada