Parlar de moral

En aquest país nostre, tan donat a plorar que fa excels l’assaig de càntic al temple, gran metàfora espriuana del ploramiquisme que glossa avui en Cardús, està de moda parlar de moral.

Sí, ja sé que li faig trampa al Cardús però penso que l’empanada de misèria la portem escrita als gens.

Ell comença dient que no creu en el caràcter dels pobles, però a mi des de ben petit m’ha posat nerviós aquest sentiment de misèria que emana la veneració intel·lectual per la mitificació de la pobra,bruta, trista, dissortada pàtria que arrosseguen les patums pàtries no venudes al jacobinisme modernarista (evito modernista, el modernisme diuen que és com el nostre deliciós barroc kitch, de quan la nostra burgesia va decidir que valia més florir la decadència romàntica i rebentar els diners de la pluja i el sol i la guerra a Sebastopol fent art i escoltant Wagner).

Potser sí que estic passant un defecte general de la humanitat com a específic, però les masses tenen regles pròpies i la nostra sembla que és pobre d’esperit. Benaurats serem.

Malgrat tot hi alguna cosa interessant que és mou malgrat la boira de baralles entre algo-cristians i lliberals (com ho podien evitar si el liberalismo es pecado ara que tots parlem de moral), les andanades dels virreis napoleònics i el fum de les falles fora de temps.

No sé si en sortirà res, però amb l’única cosa que estic d’acord amb l’Espriu és que som salvatges... encara que sigui esperant sempre la cavalleria.

Canvi de paradigma

Ara començo les vacances de la meva feina regular. Estic en procés de canviar de feina i engegar nous projectes i se'm fa tot plegat una mica complexe. Quan estàs còmodament assentat a un dia a dia còmode i segur, per molt que de tant en tant l'absurditat kafkiana de la situació provoqui angoixa, és molt pesat atrevir-se a tirar projectes a endavant.

Sovint, i ara és un d'aquests moments, se m'acudeixen noves idees en moments que les urgències no em permeten dedicar-m'hi a fons i acabo no fent bé ni una cosa ni l'altra. Penso que el meu problema és una caricatura del problema del país: planifiquen, pressupostem i no complim gairebé res del que diem.

Si fem una anàlisi de profunditat patillera del que ens està passant (a mi personalment i al país en general) és que semblem presos per una badoqueria paralitzant per la derrota prèvia a la que ens aboca la tria d'objectius grandiloqüents i la no acceptació, persistent, de la realitat. El fet que aspirem col·lectivament a viure de renda i tenir-ho tot pagat per ser qui som, com deia el filòsof, no ajuda gaire a fer res de profit.

Preparant el futur

Decididament em falta constància.
He llegit a La Vanguardia que a Barcelona falten informàtics, i jo em moro de ganes de canviar de feina. Ara, fa dos mesos i, si no passa res, d’aquí dos mesos.
He començat a refer el currículum dues-centes vegades i alguna més de propina.
Però sincerament no se cap a on canviar. Tinc un sou decent, un horari acceptable i la feina no m’estressa.
Potser ara és el moment de buscar una aventura pel meu compte, però fa por. Si no fos per la hipoteca el primer d’octubre estic pel meu compte, però hi ha la hipoteca i altres despeses, a banda de que em fa por jugar-me-la.
No sé, potser és una palla mental o potser és una aposta.
Ja us ho explicaré.

De tornada

Feia uns quants anys que no podia desconnectar i ara que ho he aconseguit, al tornar i intentar posar-me al dia, m’adono que passen coses al món i al país. Avui no entraré en detalls, però aprofitaré per apuntar algunes coses que si més no m’han fet reflexionar.

He estat a Àustria i al passejant-me per botigues i mercats em vaig adonar que els preus estan aproximadament al mateix preu que els nostres (tret de l’aigua mineral que és exageradament cara, potser perquè si la demanes de l’aixeta és pot beure i no ens l’han cobrada a cap bar) i segons les estadístiques cobren més que nosaltres.

El segon apunt és de país, al tornar i llegir els diaris m’ha semblat que es mouen coses, si més no sembla que finalment tots plegats ens hem adonat que els signes dels temps (i perdoneu-me la frase) fan que ens haguem de replantejar el país.

I, finalment, una nota al marge: De ganduls n’hi ha molts, però si l’objectiu de vida de tothom és ser gandul segurament haurem de plantejar-nos de plegar.