Ara començo les vacances de la meva feina regular. Estic en procés de canviar de feina i engegar nous projectes i se'm fa tot plegat una mica complexe. Quan estàs còmodament assentat a un dia a dia còmode i segur, per molt que de tant en tant l'absurditat kafkiana de la situació provoqui angoixa, és molt pesat atrevir-se a tirar projectes a endavant.
Sovint, i ara és un d'aquests moments, se m'acudeixen noves idees en moments que les urgències no em permeten dedicar-m'hi a fons i acabo no fent bé ni una cosa ni l'altra. Penso que el meu problema és una caricatura del problema del país: planifiquen, pressupostem i no complim gairebé res del que diem.
Si fem una anàlisi de profunditat patillera del que ens està passant (a mi personalment i al país en general) és que semblem presos per una badoqueria paralitzant per la derrota prèvia a la que ens aboca la tria d'objectius grandiloqüents i la no acceptació, persistent, de la realitat. El fet que aspirem col·lectivament a viure de renda i tenir-ho tot pagat per ser qui som, com deia el filòsof, no ajuda gaire a fer res de profit.
03 de setembre 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo i la família
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada