En aquest país nostre, tan donat a plorar que fa excels l’assaig de càntic al temple, gran metàfora espriuana del ploramiquisme que glossa avui en Cardús, està de moda parlar de moral.
Sí, ja sé que li faig trampa al Cardús però penso que l’empanada de misèria la portem escrita als gens.
Ell comença dient que no creu en el caràcter dels pobles, però a mi des de ben petit m’ha posat nerviós aquest sentiment de misèria que emana la veneració intel·lectual per la mitificació de la pobra,bruta, trista, dissortada pàtria que arrosseguen les patums pàtries no venudes al jacobinisme modernarista (evito modernista, el modernisme diuen que és com el nostre deliciós barroc kitch, de quan la nostra burgesia va decidir que valia més florir la decadència romàntica i rebentar els diners de la pluja i el sol i la guerra a Sebastopol fent art i escoltant Wagner).
Potser sí que estic passant un defecte general de la humanitat com a específic, però les masses tenen regles pròpies i la nostra sembla que és pobre d’esperit. Benaurats serem.
Malgrat tot hi alguna cosa interessant que és mou malgrat la boira de baralles entre algo-cristians i lliberals (com ho podien evitar si el liberalismo es pecado ara que tots parlem de moral), les andanades dels virreis napoleònics i el fum de les falles fora de temps.
No sé si en sortirà res, però amb l’única cosa que estic d’acord amb l’Espriu és que som salvatges... encara que sigui esperant sempre la cavalleria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada