diumenge, 2 de juliol de 2006

La calma

A vegades l'excés de desig de transcendència ens fa uns amargats. Massa sovint la coincidència d'opinió amb persones què estan a la llista dels que no considerem exemples a imitar ens fa sobrematitzar algunes opinions radicals de les que estem profundament convençuts.

Fora, el sol esclafa les pedres convertint-les en un esclat roent i insultant. Mentrestant, envoltat per la penombra, paeixo el dinar de règim i la copa d'argmanyac. No encenc la pipa per no molestar i llegeixo els comentaris de l'entrada de divendres amb la sornegueria de qui no obre alguns enllaços perquè el seu fetge només accepta les agressions del bon esperit de vi, en formes nobles i sense gel que el rebaixi. De trascantó, dir-li a la senyoreta rotenmeier - gràcies per llegir-me – que els nens de casa bona també tenen dret a protestar, les molèsties són els fets, no els protagonistes. A la pepa, l'amargor traeix més que la prudència.

Aquí on estic, la calma només la trenquen alguns projectes de moto que passegen impunement amb el tub retallat per tal de fer més soroll. Com deia aquell, de molts mandrosos en diem bons homes. Però la santa mandra, ara a l'estiu, és mereixeria un altar a la taverna plagiada (amb disculpes al mestre Espriu),

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.


Si a algú li cal la referència, Joan Oliver – Pere Quart.
Estar de tornada no és excusa per no lluitar, però evita moltes llagues d'estómac.