Ja sé què es pecat que t’agradin els jocs de guerra (també coneguts com a wargames). A mi m’han agradat sempre, per això vaig ser objector (bé, el fet de no fer-me excessiva il·lusió servir Espanya o que no em vingui de gust que l’estat disposi lliurement de la meva persona també va tenir alguna cosa a veure).
Però els jocs de guerra i l’estratègia en general em produeixen un plaer gairebé morbós, són un exercici intel·lectual molt estimulant amb la dosi de friquisme justa per sentir-te membre d’una mena d’elit de coneixements arcans però sense fer-te perdre el món de vista.
Però volia parlar de desenvolupament de projectes informàtics, que aparentment no té res a veure amb els wargames, però he trobat un article a La Pastilla Roja que m’ha fet pensar en tardes interminables, de pizza i cocacola, filosofant sobre reglaments de jocs d’estratègia i, sobretot, en la manera de simular les cadenes de comandament.
Jo em dedico fonamentalment a posar en funcionament sistemes informàtics, és a dir, el general m’envia al camp de batalla – també conegut com casa del client – i no tinc més remei que resoldre problemes d’encaix de l’aplicació que estic instal·lant sense conèixer realment quines interaccions em trobaré al lloc on instal·lo, per bé que s’hagi fet la feina d’espionatge – informació-.
Un dels grans avantatges que em trobo quan em toca instal·lar algun software on pugui veure el codi es que si falla alguna cosa puc trobar amb més facilitat on falla. I aquesta, filosofies a banda, és la raó definitiva per triar software lliure. M’estalvio temps i maldecaps quan van maldades, que és quan la premura de temps és realment crítica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada