El bolero té l'encant del desengany, d'allò que no és mai del tot, de l'amargor de l'enyorança i sembla l'himne del país.
Segurament el noucentisme va ser una fugida de la frivolitat del cuplet, que és l'aleteig de les papallones noucentistes i de l'alegria del diner fàcil dels qui en tenien -i podien ignorar les bombes i les pistoles dels bons (les dels dolents diu que eren seves, però ves a saber)-.
Ara parlem d'històries d'amor mentre els purs -corre pel país, per les espanyes i per Europa un corrent de purs accelerat i profund- demanen el retorn a la puresa.
Penitengiacite: El món és corrupte.
Ja ho sabíem, nosaltres no som d'eixe món.
El noucentisme odiava al botiguer i al pagès, malgrat que la gaughe divine ens volgués fer creure que eren botiguers (cap botiguer hagés fet el número de vetlla d'armes d'en Xènius quan va rebatejar-se Eugenio).
Ara com ara som carn de bolero, corason loco. Però només podem cantar-lo com aquell qui enyora l'amor de l'amant cràpula.
El bolero és el sí però. Prefereixo el tango, com els purs. Posar punt allà on va punt i coma on coma.
Potser no és ni això ni allò. Les imatges cadascú se les fa seves com pot i el cristall té impureses i és de color del gos com fuig.
En Xènius en plena vetlla d'armes va cantar el bolero. És el destí de qui no vol entendre res.
2 comentaris:
Em sembla que no t'he "captat". Quí son els purs?
A vegades m'embranco i perdo la referència, però normalment parlo de purs quan parlo dels defensors de veritats absolutes, sacres o profanes.
Hauré de fer una segona part de l'article.
Publica un comentari a l'entrada