28 de març 2008

En Josep Benet

La seva mort em va enganxar a Mèrida. Vaig veure la noticia a TVCi a l'hotel -noticia, existeix a algun hotel on, a banda dels canals alemanys i anglesos, la sintonitzen-. I vaig veure que ara què és mort ja no és incòmode, ja se'n pot parlar.

Fins i tot sembla que se'n pot fer propaganda, mentre l'havíem amagat sistemàticament en vida. Però ja anava amb ell, clandestí durant la guerra – catòlic militant, per tant sospitós -. De la lleva del biberó, com tants d'altres. No sé si foren tenaços per la lluna o pel que els va tocar viure.

Universitari revel de veritat quan se la jugava, sempre demòcrata. Algun dia haurem d'atrevir-nos a pensar si tots els antifranquistes foren demòcrates.

Però sobretot català. La referència fou Catalunya, no com d'altres, dels que en fem documentals, que de referència tingueren Espanya i, a estones de fonts no gaire sanes.

Serveixi això d'homenatge i nota tardana. Descansi en pau.

3 comentaris:

Jesús Cardona ha dit...

Les crítiques a allò que volen dir-ne memòria històrica van ser molt fortes. I aquest senyor en sabia un niu, d'història!

esparver ha dit...

Sí, va ser un home valent, lliure, i no un home del Partit.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Per edat puc recordar perfectament aquella candidatura al senat espanyol de les primeres eleccions: Benet, Candel, Cirici.
Van arrasar.
Voldria trobar avui persones d'aquesta talla humana, cultural i política, a Catalunya, però no m'en surto.
Un dia, potser, acabarà la travessia d'aquest desert.
Descansi en pau.

Suposo que ja toca

Vaig voler començar una cosa però per variar la realitat m'ha passat per sobre. És evident que no me n'estic sortint de la mateixa m...