dissabte, 10 de maig de 2008

Passejant per terra de Bruixes

No coneixia el Montnegre i va ser una sorpresa agradable. Vam pujar des de Sant Iscle, sortint a mig matí (els pares primerencs han de fer equilibris amb els horaris i tampoc hem estat mai massa matiners), tot travessant boscos variats; ombrívols els d’alzina i pi, més lluminosos els de castanyer. Algun roure immens, segurament centenari.

Vam deixar enrere el mar entre converses de bolquers i records de travesses i cims. Vaig pensar que m’hauré d’espavilar a tenir criatures si no vull quedar-me fora de les converses dels meus companys habituals de muntanya, però deixem-ho... Quod natura non dat, Salmantica non prestat.
Dissabte el terra era tou i no hi havia pràcticament gens de pols a l’ambient. A l’ombra feia fresca i els sol esclafava les pedres. En definitiva va ser un dia magnífic i el recorregut el vam fer pràcticament en solitari fins a Sant Martí.

En mig dels boscos veus sortir fantasmes de les llegendes semioblidades del país. És un espai que sembla un decorat, un pessebre naturalista, sense massa artificis... i, sobretot, sense gent.

Pensava en les llegendes, en l’excursionisme, en el país... Com deia el poeta qui perd els orígens perd la identitat, però qui oblida el futur es converteix en una soca estèril.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Segur que t'han quedat ganes de tornar-hi, oi?
M'encanta el Montnegre.

esparver ha dit...

I tant. Ha estat una mena d'amor a primera vista.