Ves al contingut principal

Els vells editors


Els vells editors, animats pels qui no ho són o no, avui han fet un gest que pot ser el cant del cigne de la vella premsa.
La dignitat que ara han descobert els editors dels diaris catalans de paper, les sucursals miserioses ja fa temps que no tenen sentit, és  una dignitat mesella. Malgrat tot és dignitat.
No sé si les ordres han sortit del carrer Nicaragua, del carrer Còrsega, de l'Ateneu Barcelonés o del Club de Tenis Barcelona ... S'admeten apostes.
A can (in)mundo s'han indignat i parlen de pensament únic (ja té pebrots la cosa) i de ordres del poder... ells no segueixen ordres del poder, ells són el poder. Parlen de mentides. Crec recordar que un poeta espanyol deia que la realitat el "del color del cristal con que se mira" i a can (in)mundo ho miren tot amb un cristall dels colors de l'estanquera.
Jo no crec en la premissa revolucionària de quan pitjor millor, per això no he estat mai marxista i molt menys leninista, per tant ara com ara ja m'estaria bé que els juristes que s'han convertit en indignes per insistència d'ells mateixos i tots els corifeus que els han fet còmplices de posar el dret per davant del poble deixessin l'estatutet com està.
De dret i de pobles no en parlaré, fora massa llarg. Però algú d'aquests que posa el dret per davant de la realitat i del poble hauria de llegir una mica els clàssics de la ciència ficció des de 1984 a Asimov (suposant que siguin capaços d'entendre).
No, no m'hi sumo. Malgrat que subscric moltes coses que diu l'editorial i que l'objectiu a curt termini ja em sembla correcte, com que no sóc ningú important puc permetre'm el luxe de mirar-m'ho des de fora per poder reaccionar amb les mans lliures. Però llegiu-lo, va més dirigit a nosaltres que al tribunal (que segurament ve de tribu i no de tres).
Els vells editors tenen passat. A ca el senyor conde no han estat mai en contra de qui mana, si més no des de l'any 39. I han escrit i subscrit l'editorial. El Periodico no és en va que en diuen Pscodico. Podem seguir amb els altres, però no cal, oi?
Però els vells editors, que es repeteixen mentalment Lou Grant han decidit que ja els toca emular-lo.

L'editorial el trobareu aquí.
La imatge l'he treta d'aquí.

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
No et negaré que em va causar una certa sorpresa que els propietaris dels mitjans accedissin a la publicació de l'editorial col·lectiva. Però aviat la sorpresa va deixar pas a la complaença de veure, si més no, que una part de la burgesia ha sabut reprendre el paper que li pertoca després de les darreres -moltes- omissions i també, està clar, la gran ensulsiada.
esparver ha dit…
Saps que passa, ha arribat un moment que no em crec res...
Tan de bo tinguis raó, n'has vistes més que no pas jo.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.