dilluns, 17 de maig de 2010

Poetes

Catalans.

Quan vivim una xapuça darrera l'altra només ens queden els poetes, ni tant sols la poesia.

La festa de l'esperit no es pot entendre sense la poesia, de fet tot plegat és poètic, de fet no hi ha res més poètic que intentar garantir el que és ingarantible. La poesia, els poetes tenen esperit transcendent, inabastable.

Així vivim en el nostre país. Sí, he dit en conscientment.

El poema que estem escrivint entre tots és un poema modern, sense formes i sense rima. L'estem escrivint amb faltes d'ortografia i comencem a oblidar si tenim ànima... col·lectiva.

Sovint sembla que escrivim des de el cap i casal, sovint en llengua estrangera, com ho som molts dels que creiem en l'ànima del país. L'ànima individual ha quedat bruta de taques rònegues de fa temps, de tramvies amb cavalls i neus imaginades.

Pujant des de casa a  Montserrat, quan arribes a La Puda penses que mai més hi tornaràs, i cada any hi tornes.

El poema és aquest, de repetició salmòdica; això que els moderns en diuen mantra.

Un poema de veritat, necessita mística i mitologia. Difícil en un país sense mites més enllà de la Xibeca i d'algunes herbes per fumar.

Però el poema també té escenari, el poema sempre està més enllà del paper. I a l'escenari només sabem fer el ridícul.

Però, quedem catalans?

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mal assumpte aquest dels poemes sense rima. Altra cosa és que una prosa pot ser ben poètica.
Mira que fas preguntes difícils, eh?

esparver ha dit...

La cosa està en que només pregunto coses de les que no tinc resposta.