dimecres, 28 de novembre de 2012

El drama del PRI català

Els partits tradicionalment importants a Catalunya , llegiu PSC i CiU, han aspirat durant molts anys a ser el PRI mexicà.

El PRI és un partit que en el seu nom hi porta escrita una contradicció: no es pot ser a la vegada revolucionario i institucional. Deixant de banda el nom, el PRI ha estat sempre una gran màquina de poder: per tant un imant molt intens per a tot tipus d'aprofitats i de corruptibles.

Als dos gran partits catalans els ha passat una cosa similar. No sé que hi ha de cert, ni de punible, en el numeret de les detencions i les imputacions del PSC. Però entre això, aquella opereta bufa de l'infame jutge Garzón i el cas Pretòria (va repartir a exconvergents i alcalde del PSC, PRI altre cop) i el vesper del cas Palau oi que no ens farem mal? sembla que estem entrant al crepuscle de l'status quo.

Jo sempre he sostingut la hipòtesi que Catalunya és un dels racons del planeta més semblant a la mitologia del Far West i que és per això que tenim tanta fe en les revoltes de Pancho Villa. I no només perquè Mexic es convertís en el santuari dels fugitius de les dictadures europees.

Tot això funciona, és un dir, quan el PRI imaginari (o real) és un partit únic. I a Catalunya hem tingut durant molts anys dos partits únics, dit d'una altra manera, hem tingut dos PRI coixos que s'han tapat les vergonyes mútuament. Parlo de les estructures i l'eixam que els envolta i fa veure que mira cap a una altra banda mentre para la mà per si cauen les engrunes o una cosa més gran.No parlo de la gran massa de militants, la majoria de bona fe, ni tant sols dels líders visibles (estic convençut que més d'un sortirà esquitxat de coses que ni controla ni coneix).

No aspiro a tenir un país purità, sol ser el principi d'un altre tipus d'encarcarament mental, però ens hauríem de començar a treure del damunt tota aquesta ronya que només serveix per posar pals a les rodes a qualsevol procés que vulguem tirar endavant.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

El carlisme ja va ser com el Far West a casa nostra, per això no se'n parla gaire, i això per no remuntar-nos a allò dels nyerros i els cadells i l'època en la qual era l'indret peninsular on hi havia més armes de foc a les cases.

esparver ha dit...

... I a coses anteriors. Penso que l'imaginari noucentista ens ha fet molt mal en molts sentits.

Tinc al cap que hi ha un llibre d'aquests d'història recreativa que es titula alguna cosa així com "les carlinades, el Far West a la catalana"

Júlia ha dit...

Exacte, Espaerver, per això el teu comentari me l'ha evocat.