dimecres, 20 de febrer de 2013

De faldilles, bótox i microfons


A un servidor sempre li han agradat les les novel·les de lladres i serenos. Però necessiten d'un mínim de dignitat, per pulp que siguin  han d'estar ben escrites.

Aquí les estan publicant, basades en fets reals, un diari (molt espanyol) que va de seriós i el diari pulp per excel·lència publicat a Barcelona. El demés i van al darrere, però no tothom a volgut pagar pels dossiers. O potser algú ha comprat els que els comprometien i  ja no els quedaven diners per comprar els que comprometien als altres.

Ben mirat fer plorar filles de senadors, com feia en Ned Beaumont, no és gaire diferent a fer plorar fills de (ex)presidents de la Generalitat.

Però "la clau de vidre" és una bona novel·la, això de la Camarga, el bótox de les dues dames, els agents del CNI i l'agència-tapadora no té gràcia, té mal ritme i, a més a més, no té dignitat.

Més enllà del mal gust per les dones que demostren alguns, més enllà del camp de lliris mesell que creix com la mala herba per aquest país nostre, més enllà d'aquesta confusió de realisme màgic que patim tots plegats... Més enllà de tot això: No ens podem permetre que una diputada plegui dos mesos després de ser escollida (Manolete, manolete, si no sabes torea pa que te mete), ni tenir un portaveu del govern amb menys cintura que un jugador del futbolín, ni seguir fent esforços per fer el ridícul.

Les coses només es resolen pencant i amb una moralitat calvinista: si t'has de saltar les normes ho has de poder fer sense dubtes morals. I la moral és individual, no és el dictat d'un patriarca o del de la PAH. Qui ho pugui entendre que ho entengui. 

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No t'oblidis de Mortadelo i Filemón!

esparver ha dit...

Em fas pensar que fa dies que volia parlar de l'editorial Brugera. Aquesta setmana.