dissabte, 29 de juny de 2013

Tot fent el melindro

No estic segur de qui va inventar el concepte #melindrisme (*) però trobo que fa una magnífica del nostre carregament de lliris i del nostre tarannà de vestals.

Aquest vespre omplirem el Camp Nou tot fent l'enèsim numeret estètic d'autoafirmació. Bé, no ho critico, però tota aquesta parafernàlia naïf no és res si no la suquem en xocolata ben negra (i segurament sense sucre).

És com tot aquest debat (per dir-ne alguna cosa) que hi ha hagut sobre les llengües oficials que tindrem un cop siguem independents (si mai ho som) que ja ha comportat la dimissió d'algun element especialment vàlid de cara a ser alguna cosa. No podem fer debats quan no toquen partint de l'absoluta bondat.

Ni som purs, ni som estrictament bons, ni el procés que ens porti on ens hagi de portar serà dolç. Tot canvi és traumàtic i el món no és un arc de Sant Martí habitat per llumicorns.

Una de les coses que em fa ser més escèptic amb tot aquest procés és la nostra tirada a fer el melindro constantment, malgrat que hi hagi que pensa que això de fer el melindro només ho fem veure i potser a base de garrotades deixarem de fer-lo.


(*) Penso que surt d'en @Cr_Segura, però no n'estic segur

dilluns, 10 de juny de 2013

Sant Muç de Cànoves

Sento dir que va arribar a ser la parròquia més deixada d'Espanya. Ara és una cucada.

Queda mig amagada darrere les cases de la sagrera i sembla protegida de la lletjor de les noves urbanitzacions.  

Parròquia amb pocs feligresos. Cànoves és un nucli dispers i la nau és d'ermiteta petita. Tot plegat un lloc acollidor.
Es nota pintada de fa poc, han arreglat el cor amb una taula i cadires per fer reunions, han aconseguit que no sembli la cort celestial malgrat la profusió de santets. Només dues Mares de Déu. Sent només dues segurament en perfecta harmonia.Esparver, estalvia't el comentari misogin,que qui no et conegui encara se'l prendrà seriosament.

Darrera una columna hi ha amagat discretament un gegant vestit de Bisbe. Segurament Sant Ponç, hi ha una ermita dedicada aprop. No hi he estat mai però.

Pensava que es van perdre  molts gegants quant la guerra civil perquè es guardaven dintre de les esglésies i a la majoria de cafres faistes tant els feia cremar el santcristo gros o el rei moro que formava part d'aquella mena de desfilada pagana que és (era) la processó de corpus. Ara capellans de camisa negra i collet que estudien a Toledo, Pamplona o València (els seminaris de Catalunya són perillosament lliberals o, fins i tot, massa catalans) en fan una versió puritana, però al cap i a la fi pagana igualment.

El rector... bé, com vaig llegir no sé on: L'església ho aprofita tot i Déu encara més.

dilluns, 3 de juny de 2013

Espais

Hi ha, encara que sembli que no, edificis industrials a Barcelona amb aquelles escales d'emergència exterior que sembla que surtin d'una pel·lícula americana ambientada a Nova York.

El que hi ha dintre també sembla tret d'una pel·lícula de gàngsters: petits tallers, impremtes, magatzems de poc gènero, alguna oficina tronada, locals d'assaig i algun habitatge clandestí.Economia blanca i negra, fora de les urpes i els mantells de les organitzacions regulars. Malgrat tot el nostre país ha viscut gràcies a això. Sempre hem estat un país de pirates, miquelets i supervivents.

Per això el noucentisme és insofrible: pretén que un país de pirates sigui un vals Vienès i nosaltres som un prototipus fallit del Rule Birtania: Una metròpoli de pirates però sense ser una illa.

M'agraden aquests edificis i el seu interior, molts cops una mica sòrdid, llunyà a la Barcelona de disseny que en vam voler fer marca. Paradoxalment molt del disseny que es fa a Barcelona es fa des de aquests edificis gens glamurosos i no tant a les seus modernetes de vidre properes en l'espai però llunyanes en el nervi vital de la ciutat.

No en faig un elogi. Simplement en faig un apunt al natural.