No estic segur de qui va inventar el concepte #melindrisme (*) però trobo que fa una magnífica del nostre carregament de lliris i del nostre tarannà de vestals.
Aquest vespre omplirem el Camp Nou tot fent l'enèsim numeret estètic d'autoafirmació. Bé, no ho critico, però tota aquesta parafernàlia naïf no és res si no la suquem en xocolata ben negra (i segurament sense sucre).
És com tot aquest debat (per dir-ne alguna cosa) que hi ha hagut sobre les llengües oficials que tindrem un cop siguem independents (si mai ho som) que ja ha comportat la dimissió d'algun element especialment vàlid de cara a ser alguna cosa. No podem fer debats quan no toquen partint de l'absoluta bondat.
Ni som purs, ni som estrictament bons, ni el procés que ens porti on ens hagi de portar serà dolç. Tot canvi és traumàtic i el món no és un arc de Sant Martí habitat per llumicorns.
Una de les coses que em fa ser més escèptic amb tot aquest procés és la nostra tirada a fer el melindro constantment, malgrat que hi hagi que pensa que això de fer el melindro només ho fem veure i potser a base de garrotades deixarem de fer-lo.
(*) Penso que surt d'en @Cr_Segura, però no n'estic segur
2 comentaris:
Malgrat els enllaços haig de proclamar la meva incapacitat per a saber què és això del "melindrisme".
Per tant, haig de pidolar, pobre de mi, una definició al meu curt abast.
Si alguna cosa no és curta, estimat Xiru, és el teu abast.
De tota manera m'ha sortit un text amb molts sobreentesos, més dels habituals.
Però, a manca d'una ampliació de l'article, dedicat a concerts, cadenes humanes i estelades d'espelmes, això de fer el melindro és fer tou i massa ensucrat.
I, sobretot, no fer les coses serioses i de rigor malgrat que siguin amargues.
Publica un comentari a l'entrada