26 de novembre 2014

El Sant Vicenç del President

Anit el president va decidir fer un Sant Vicenç sortint de botifarra. Un cop vistes les cartes que van sortir aquell nou de novembre, que molts deien que no era res, diu que vol fer-ho tot a una sola partida; diu que en divuit mesos, si ERC juga (i millor si ho fan les CUP), munta una operació per fer un estat independent. I els que vinguin després ja faran la constitució. Si poden.

Tot plegat sona una mica a: “A veure si teniu nassos o us amagareu darrera les vostres sigles immaculades”.

Tampoc ha explicat gaire com ho farà realment, però menys explicacions han donat els que diuen que faran una DIU sense despentinar-se. I d’aquella cosa que els de ERC en van dir full de ruta (o una cosa per l’estil) val més no parlar-ne. Per tant tot és terra incògnita. Però és el President qui marca l’agenda, per molt que els conservadors (de dreta i esquerra) vulguin inventar agendes-relat alternatives.

Jo, que per algunes coses sóc vell, penso que aquesta aposta a fer hivernar els partits durant un any i mig, amb unes municipals menjadora a la vista, és difícil que la puguin assumir els quadres dels partits. Segur que a CDC això tampoc ha agradat. I a ERC només calia veure las cares ahir o llegir el Twitter una estoneta.


Però tot plegat és interessant, sense saber amb quina poden sortir els unionistes. Pèls que ens agraden els wargames és una partida sublim, jugada com jo no l’hagués jugat mai (jo mai no cremo les naus). Ara, no m’agradaria estar en el lloc de l’alcalde de Sant Vicenç. 

24 de novembre 2014

Elogi tardoral

Aquest any el paisatge urbà és altament encoratjador un cop ha començat la fresca oficial, el fred no hi és i tret de pèls plomalls de les canyes tampoc se l’espera. Tot plegat té els signes d’ordre, serietat i sobrietat que hom espera d’una ciutat de debò.

He vist barrets d’aquells de veritat; no aquells horribles barrets mutilats, de jubilat sense res a fer, que havien omplert la nostra ciutat quan no sabíem què fer amb tanta modernitat. He vist barbes vuitcentistes però perfectament ordenades i arranjades.

I les senyores? Ai, les senyores. L’any que els dictats de la moda arraconin les botes la tardor perdrà gran part de la seva bellesa. Les senyores aquests dies són una magnífica imatge del romanticisme no ensucrat dels romàntics. Allò que passà abans que el barroquisme gòtic dels modernistes ho emmerdés tot.

Ben mirat, la tardor és infinitament superior a l’excessiva voluptuositat de la primavera.

16 de novembre 2014

Sóc fred


L'altre dia m'ho van dir i  potser sigui cert. No tinc un tarannà donat al somriure i a la rialla fàcil. Però ric exageradament i m'adapto amb certa facilitat a tots els entorns que m'envolten. I sense la barrera electrònica sóc poc abrandat defensant les meves posicions com l'home de l'acudit:

Vostè com és que es conserva tant bé?
Jo, perquè no discuteixo mai amb ningú.
Va, home, no serà per això.
Doncs no serà per això.

I qui dia passa, any empeny. Però amb les barreres adequades sóc un home de conviccions pètries i de lògiques de pedra picada.

En realitat no sóc ni una cosa ni l'altra, sóc un home amb dubtes poc tolerant a les lògiques simplistes i menys tolerant encara a la deshonestedat intel·lectual. Especialment si és autoinflingida. Potser perquè penso que, a vegades, m'enganyo a mi mateix.

I tot plegat fa que en viu pràcticament no parli mai de política, ni de cultura, ni d'història, si no és en entorns molt escollits on les meves idees una mica marcianes no seran atacades per dissidents. Porto molt malament la meva dissidència crònica i el meu tarannà del segle XVIII.

Avui pensava que al twitter no faig altra cosa que donar la brasa Amb el ditxós procés i a la meva vida normal pràcticament no n'he parlat. Potser potser és que no tinc amics o potser és que encara tinc por de defensar la meva postura: Defensar la independència no és gratis, per molt que ara els unionistes plorin llàgrimes de cocodril.

05 de novembre 2014

Disc sol·licitat per a l'Enric Vila

L’altre dia vam tenir una petita conversa al twitter. I ell, una persona de projecció pública, va demanar-me a mi, un noningú, la meva opinió sobre el relat que transmeten els seus articles recents. Diu que n’escriu un diari.

No, no cauré en el que va dir una contertuliana: "Analista de prestigi cau en el pou del libel, menyspreant els seus lectors" perquè no és això. De prestigi en té, guanyat a pols. De valentia també, molta. S’ha atrevit des de fa molts anys a posar en dubte idees escleròtiques del catalanisme, nacionalisme inclòs, que ningú ha gosat gairebé mai posar en dubte. Ha fet pensar i ha estructurat idees que d’altres menys formats en aquests temes intuíem coixes però no sabíem com expressar.

Tot plegat ve d’una conversa on hi havia gent a la que no li agraden les crítiques al MHP Mas, i l’Enric n’ha publicades unes quantes darrerament. També hi érem gent que no hem vist clar el paperot que ha fet ERC entre la suspensió del primer 9N i el moment de la conversa. Ens va dir que érem fans del Puigcercós.

No, no penso que hagi estat abduït per Fra Junqueras. De fet, tampoc penso que la seva postura sigui oficialisme d’ERC. Ni tant sols hi veig una difamació malintencionada del MHP. Però sí que usa un estil formalment brut en la descripció del format institucional d’aquesta cosa que en diem procés. Ja fa temps que usa aquest estil, però quan hi estàs d’acord agrada.

Tot plegat, penso, ve d’una tesi que pateix de premisses correctes però sembla que n’extreu –no només ell- una presumpció sobre les intencions del president poc afinada. Parla que l’objectiu és una reforma constitucional i que s’acabarà actuant tard i malament. Sobre la segona part, el que jo en dic la tesi 6 d’octubre, no m’hi estendré perquè encara no en tinc una opinió formada. 

Sobre la reforma constitucional sí que en parlaré. I, sobretot, sobre la presumpció que el President no va de debò. En seriu diríem a casa. Fa temps que tinc clar que la idea del President és la solució “Puerto Rico”. I que la busca seriosament. Penso que busca seriosament una solució que ens permeti als catalans treure’ns la rèmora d’Espanya sense trencar gaires plats. Desconec si l’Enric veu mateix que veig jo. El que sí que penso és que, com jo, pensa que la solució sense trencar plats no existeix i ho expressa com ho expressa.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...