L'altre dia m'ho van dir i potser sigui cert. No tinc un tarannà donat al somriure i a la rialla fàcil. Però ric exageradament i m'adapto amb certa facilitat a tots els entorns que m'envolten. I sense la barrera electrònica sóc poc abrandat defensant les meves posicions com l'home de l'acudit:
Vostè com és que es conserva tant bé?
Jo, perquè no discuteixo mai amb ningú.
Va, home, no serà per això.
Doncs no serà per això.
I qui dia passa, any empeny. Però amb les barreres adequades sóc un home de conviccions pètries i de lògiques de pedra picada.
En realitat no sóc ni una cosa ni l'altra, sóc un home amb dubtes poc tolerant a les lògiques simplistes i menys tolerant encara a la deshonestedat intel·lectual. Especialment si és autoinflingida. Potser perquè penso que, a vegades, m'enganyo a mi mateix.
I tot plegat fa que en viu pràcticament no parli mai de política, ni de cultura, ni d'història, si no és en entorns molt escollits on les meves idees una mica marcianes no seran atacades per dissidents. Porto molt malament la meva dissidència crònica i el meu tarannà del segle XVIII.
Avui pensava que al twitter no faig altra cosa que donar la brasa Amb el ditxós procés i a la meva vida normal pràcticament no n'he parlat. Potser potser és que no tinc amics o potser és que encara tinc por de defensar la meva postura: Defensar la independència no és gratis, per molt que ara els unionistes plorin llàgrimes de cocodril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada