24 de novembre 2014

Elogi tardoral

Aquest any el paisatge urbà és altament encoratjador un cop ha començat la fresca oficial, el fred no hi és i tret de pèls plomalls de les canyes tampoc se l’espera. Tot plegat té els signes d’ordre, serietat i sobrietat que hom espera d’una ciutat de debò.

He vist barrets d’aquells de veritat; no aquells horribles barrets mutilats, de jubilat sense res a fer, que havien omplert la nostra ciutat quan no sabíem què fer amb tanta modernitat. He vist barbes vuitcentistes però perfectament ordenades i arranjades.

I les senyores? Ai, les senyores. L’any que els dictats de la moda arraconin les botes la tardor perdrà gran part de la seva bellesa. Les senyores aquests dies són una magnífica imatge del romanticisme no ensucrat dels romàntics. Allò que passà abans que el barroquisme gòtic dels modernistes ho emmerdés tot.

Ben mirat, la tardor és infinitament superior a l’excessiva voluptuositat de la primavera.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...