Ves al contingut principal

El Procés ha mort, visca El Procés.

Veig bona part de l’independentisme per terra després d’aquestes municipals, uns que si llistes úniques, d’altres parlant de no sé que de marejar la perdiu i que si tot va massa a poc a poc. Com si fa sis mesos l’independentisme del tot o res fos majoritari.

No, despistat, ni ho era aleshores ni ho és ara. Potser sí que és majoritari un independentisme de gestos que no saps si avança o no, però tenim el país que tenim i amb això hem de conviure.

A Catalunya hi ha els campions de les causes perdudes sempre que siguin platòniques: Som un país refotudament platònic.  I per això ni vivim ni acabem de morir. Per això tot sembla tan complicat però cada dia obrim la persiana i ens en sortim prou bé.

Entre nosaltres, ho porto al pap des de fa uns mesos:

Algú pensa que Barcelona es podia permetre tenir gaire temps més un alcalde que està clarament malalt i no té cap successor amb cara i ulls al seu partit?

Algú pensa que es pot guanyar una ciutat com Barcelona sense estar cada dia als barris trescant amb la gent que hi crea opinió i que és qui després vota?

Algú pensa que la candidatura de BeC està feta en quatre dies?

Algú pensa que C’s pot créixer gaire més si els seus interventors amagaven ahir l’acreditació no sé encara per què?

Que jo pensi  que BeC és establishment és un pensament personal. Tinc raons per pensar-ho, evidentment, però l’Ada Colau no és una xixarel•la i la gent del seu equip sap llegir les dades demogràfiques (cosa que no sembla que sàpiguen la majoria dels seus rivals).

Dit això, a partir d’ara governar Barcelona no serà fàcil, però ja fa uns anys que no ho és. I no, apreciats colauers, no em val la excusa que tots estan en contra nostra. Ni és veritat, ni és presentable. Ja sé que les promeses se les emporta el vent, i vosaltres mateixos sabeu que hi ha coses que eren fum: però ara teniu a les mans una gran ciutat de categoria B. Podreu fer-ne una ciutat endreçada?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.