dijous, 7 de setembre de 2017

Crònica d'un dia de setembre


Ahir, i aquesta matinada, van passar coses. No ho sembla però de tant en tant passen coses. No sé si el que va passar és bo o dolent perquè ja fa temps que no tinc gaire clar que vol dir bo i dolent quan hem deixat de parlar de bé i de mal com a categoria genèrica.

Però el que sí que sé és que ahir va ser un dia històric perquè per primer cop el parlament va actuar com si realment es cregués que és depositari de la sobirania del poble de Catalunya (Què és el poble de Catalunya i que vol dir realment sobirania és un d'aquells misteris que només poden ser part de l'estudi teològic, però avui tampoc hi entraré).

No sé si el que van fer servirà de gran cosa a curt termini ni si els dubtes que han fet esgotar les existències de paper de fumar són consistents o no, el que sí que sé és que ja fa temps que la normalitat mesella s'ha acabat: no es pot seguir fent veure que no existim sense que grinyoli tot el sistema.

Confio en que tothom tingui prou seny, perquè la maledicció de viure temps interessants ja la tenim aquí.